Oriol Junqueras va assumir les regnes d'ERC l'1 d'octubre del 2011. Les dates, en política, no acostumen a ser casualitats. Historiador, amb experiència als mitjans i dotat d'una oratòria privilegiada, va aconseguir salvar els mobles en les primeres eleccions que van afrontar els republicans quan estaven desnortats -tres escons a Madrid en un moment en què només en tenien deu al Parlament- i va obtenir el primer èxit el novembre del 2012, quan l'Artur Mas més messiànic va convocar eleccions per aplegar una majoria excepcional i va acabar perdent 12 escons de cop. Junqueras, amb 21 representants, va tenir clar que no tocava entrar al Govern i que, com a molt, serien aliat parlamentari d'una CiU que tot just arrencava el gir sobiranista. La relació entre els capitans del procés no trigaria a torçar-se.
Què ha estat el junquerisme, ara que toca fer-ne balanç un cop ha cedit a la pressió i abandonarà -temporalment- la presidència d'ERC després de les eleccions europees del mes de juny? Ell, en una cèlebre entrevista a RAC1 a principis del 2017, sostenia que el junquerisme és amor. Un amor que s'ha esgotat, però que vol veure renéixer. A l'adeu de Pere Aragonès, honest i digne en la retirada de la primera fila després de la patacada del 12-M, s'hi covava un pas enrere de Marta Rovira, la secretària general que ha acompanyat Junqueras des que tots dos van arribar a la cúpula del partit. Feia temps que el lideratge granític del president d'ERC tenia fugues, repartides entre Palau i Ginebra, i la gestió dels resultats així ho ha confirmat.
Bona part dels qui coneixen i interlocuten amb Junqueras coincideixen en assenyalar que el pas per la presó -quasi quatre anys consecutius entre Estremera, Soto del Real i Lledoners- l'ha anat canviant progressivament. El seu paper en l'octubre del 2017 continua generant comentaris altisonants cada vegada que es fan preguntes als protagonistes d'aquelles jornades. A Junts ningú s'està de recordar que, mentre exigia a Carles Puigdemont culminar la independència, defensava la convocatòria d'eleccions anticipades davant d'interlocutors empresarials. Artur Mas encara té gravada al cap la reunió que va mantenir amb ell a mitjans d'octubre del 2014, poc abans del 9-N, en què es van tirar-se els plats pel cap perquè l'aleshores president havia decidit acatar el Tribunal Constitucional i promoure una consulta alternativa.
Ha estat amor, el junquerisme? No ho creuen així els rivals, que tanmateix el temien, perquè els espantava una maquinària afinada com ho ha estat ERC en els últims anys, almenys fins que no va arrencar la davallada amb les municipals i les espanyoles. Res a veure amb el moment en què Junqueras, des de la presó, va obtenir 15 escons a Madrid. Potser el seu pic de popularitat, en ple judici al Tribunal Suprem. ERC va tocar amb la punta dels dits l'alcaldia de Barcelona, però les maniobres d'Ada Colau, Jaume Collboni i Manuel Valls ho van impedir. Qui sap què hauria passat si Ernest Maragall hagués posat els peus a la plaça Sant Jaume i, dos anys després, hagués vist des d'allà l'arribada d'Aragonès a la Generalitat. El somni de l'hegemonia, el veritable objectiu de Junqueras, s'ha acabat escolant entre els dits.
De l'estat major que va conduir el referèndum ja no hi seran ni Marta Rovira, ni Jordi Sànchez, ni Jordi Cuixart. Només Jordi Turull, secretari general de Junts, i Carles Puigdemont, la nèmesi de Junqueras, aguanten en càrrecs de responsabilitat, ja sigui dins del partit o bé com a cap de cartell electoral. L'adeu, encara que sigui temporal, de Junqueras servirà per calibrar fins a quin punt Junts vol refer la unitat, tenint en compte que un dels arguments per criticar ERC era, precisament, el paper del seu president. Ara ja no hi ha excusa, i tot indica -així ho hem explicat a Nació- que el primer interessat en refer ponts és el mateix Puigdemont, que s'ha posat al capdavant de les operacions per fer-ho possible. Una rectificació, tenint en compte el caràcter divisiu dels posicionaments contraris a qualsevol moviment dels republicans.
Vist en perspectiva, Junqueras no tenia més opció que plegar, en un o altre format. Plega, això sí, per continuar, o almenys per intentar-ho. És probable que Junqueras hagi tingut raó en el gir estratègic impulsat a ERC, però els rèdits no els han capitalitzat els republicans. Ha funcionat la via d'eixamplar la base? Per ser simpàtica amb tothom, potser ERC s'ha acabat desdibuixant. Si se li suma que cap lideratge del 2017, Puigdemont al marge, és capaç de mantenir els guarismes de l'etapa àlgida del procés, a Junqueras no li quedava més remei que fer el que ha fet. Al junquerisme, dins i fora, se li ha acabat l'amor. Tornarà al novembre?