L'AVI RIERA, UN DELS FUNDADORS DE LA MANCOMUNITAT

Aquest escrit vull que sigui un petit homenatge a Agustí Riera i Pau, pare de la meva mare, és a dir, el meu avi matern.

Primer explicaré una mica la seva biografia, i després entraré en la seva vessant de polític, en què va destacar per la seva eficiència i gran honestedat, qualitat no gaire comuna entre els polítics d’avui dia i sense generalitzar.

No el vaig conèixer perquè el van matar a la guerra –després ho explicaré–, però la mare i la tia Mª Lluïsa ens en van parlar tant que és com si l’hagués conegut.

Va néixer el 1876 a Cuba, perquè els seus pares, el metge Narcís Riera Illa, de Vilamarí, i Crescència Pau Caulas, de Besalú, havien emigrat a Cuba fugint de la tercera guerra Carlina. Varen retornar quan l’avi tenia 8 anys, i el seu pare es va fer càrrec de la plaça de metge del Pont Major, al costat de Girona. Era una família amb sis fills, tres nois i tres noies.

L’avi va ser un estudiant brillant. Va coincidir amb Francesc Cambó a l’escola primària de Besalú i a l’institut de Girona. L’amistat amb Cambó va durar fins a la seva mort. Ambdós formaren part de la Lliga Regionalista des de la seva fundació.

Va marxar a Barcelona per estudiar la carrera de medicina. Va llicenciar-se el 30 de maig de 1899 amb la qualificació de premi extraordinari. Posteriorment, va anar a Madrid per seguir cursos de doctorat. Durant uns anys va exercir com a ajudant del Dr. Esquerdo de Barcelona a la Clínica Quirúrgica.

Es va casar amb Mª Teresa Trotcha, la meva àvia, nascuda a Cuba, filla de Zenon Trotcha, exbanquer d’Arenys de Mar, emigrat a Cuba també. Vet ací que sóc arenyenca no només per la part Quintana, sinó pel cantó de Zenon Trotxa, el meu besavi, que era més antic.

El matrimoni va viure a Barcelona fins que, per causa del traspàs del seu pare, Narcís Riera, el 1905 es veu obligat a traslladar-se a Sarrià de Ter per fer-se càrrec de la consulta.

Va ser un metge molt estimat i valorat a la comarca. La mare m’explicava que tenia molt bon ull clínic, i que cada tarda a fora la consulta,  hi havia molta cua de tartanes amb persones malaltes que venien d’arreu, perquè ell les visités.

Des del 1911 fins al 1924 Agustí Riera va ser president de la Diputació de Girona. Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona proposa elaborar les bases de la Mancomunitat de Catalunya, que gaudirà d’una certa autonomia administrativa. El dia 26 de març de 1914 el Govern va aprovar l’Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, que tindrà vigència fins al 1925 amb els quatre presidents de les diputacions de Catalunya. Em va agradar molt anar a l’exposició al CCCB del centenari de la Mancomunitat, en què em vaig adonar que amb pocs recursos van fer molta feina. Vaig veure una foto gran del meu avi i vaig pensar que s’ho mereixia.

He trobat aquesta cita de mossèn Camil Geis: “Excel·lent metge i home de molta cultura, fomentà tota manifestació cultural ciutadana des dels seus preeminents càrrecs. La seva biblioteca particular, a la qual afluïen totes les més importants publicacions de l’època, va estar sempre oberta a la meva curiositat d’adolescent.”

He tingut accés a una carta oberta de Josep Pla a Miguel Villalonga que parla de l’any 1920, quan Pla era diputat provincial i va anar a la Diputació de Girona per reclamar les dietes. Allà va poder parlar amb el president Agustí Riera, que li va dir: “Els diputats que assistim a les sessions tenim dret a cobrar dietes, però tenim per costum renunciar-hi.” I Pla continua escrivint el seu article en castellà i diu de l’avi: “hombre intachable desde todos los puntos de vista”.

Quan el partit necessitava diners sabien que en podien demanar a en Riera, que sempre en donava. Això és al revés dels polítics corruptes, que se’ls embutxaquen.

El 18 de juliol de 1936 esclata la Guerra Civil, i molts polítics s’exilien. L’avi, com tants d’altres, va ser amenaçat de mort, i Cambó li va oferir la possibilitat de portar-lo fora d’Espanya, però quan l’avi va veure que només podia escapar ell i havia d’abandonar a casa la seva dona i la filla petita, que era la meva mare, va declinar l’oferta.

La seva vida perillava molt, i la meva mare, que era jove –18 anys– i molt valenta, li va suggerir de no sortir mai quan l’avisessin per una urgència fins que ella no arribés de les classes de l’institut i el pogués acompanyar, ja que molt sovint les urgències eren la manera de fer-lo sortir de casa i agafar-lo. Li deia que anant amb ella no el matarien. Un dia va arribar una mica més tard i va saber que el pare havia sortit. Dintre seu va sentir la fiblada de la mort, i així va ser. Van esperar-lo i, veient que no tornava, ella i una noia que tenien a casa, la Teresa, acompanyades d’una colla d’homes, van sortir a buscar-lo per les carreteres. El van trobar assassinat en un bosquet prop de les Encies, a les Planes; li havien disparat 70 trets, és a dir, que el van torturar. Quin xoc tan terrible per a una filla de 18 anys! Era el 27 d’agost, la vigília del seu sant. Acabava de complir 60 anys.

Va ser molt plorat a Girona i comarca, on tothom sabia el bé que havia fet com a metge i com a polític, millorant Girona i Catalunya.

Va ser un màrtir més de la guerra, en què hi ha persones que embogeixen, es tornen criminals i feres salvatges. Uns dies després, el 9 de setembre, varen assassinar el seu germà, Salvador Riera i Pau, prevere d’Arenys de Mar.Acabada la guerra, l’assassí de l’avi va ser empresonat i condemnat a mort.

Abans de ser executat va demanar que volia ser perdonat pels fills del Dr. Riera. El meu tio (així li hem dit sempre) Agustí, fent un esforç important, hi va anar en nom de la família per acceptar el penediment d’un home que repetia que havia assassinat un home just i bo.

Valgui aquest article per recordar aquest avi que no vaig conèixer, però que admiro molt per la seva bonhomia, intel·ligència dirigida a fer el bé per on ell passava i fer el sacrifici més gran de la seva vida.

Van posar el seu nom a dos carrers, un al Pont Major i l’altre a Sarrià de Ter, i en un futur proper li volen fer un homenatge a Girona. La família ho agraïm, perquè és fer justícia a un home que no podem oblidar.

Mª Teresa Quintana i Riera