«He esperat 25 anys per poder tornar a dir això», va exclamar Joan Pera amb aquella mitja rialla burleta com la de qui vol amagar l'emoció del moment. «Avui, 10 de setembre del 2008, us saludem des de TV3.»Qui va tenir l'honor de ser el primer va ser l'encarregat de pronunciar les últimes paraules, a quarts de quatre de la matinada, de la festa d'aniversari. Emmirallant-se amb La Marató, tot plegat s'assemblava més, pel to i pel format, a un xou de Cap d'Any, d'aquells que tornes a veure l'endemà, que omplen la tarda i que fan que l'audiència, de gresca la nit anterior, pugui veure el que es va perdre. «Això ho hauríem de fer cada setmana», va dir, Júlia Otero, una de les convidades que va desfilar per la passarel·la d'estrella, per un plató que semblava una discoteca i recordava els heroics temps de l'Àngel Casas show. Albert Om, impecable en el rol d'amfitrió de la festa. Amb aquella manera propera, però no a l'estil Cuní, que té de comunicar. Ja de matinada i fora de l'horari previst, Om preguntava repetidament al públic: «Que teniu pressa? Doncs nosaltres tampoc, apa!». Segurament Otero té raó i a TV3 li falta muntar un espectacle cada setmana i encarregar-lo a l'Om. Un 18,6% d'audiència és una bona xifra per a TV3.

Gràcies per deixar-nos ser la teva va ser l'agraïment que va aparèixer en pantalla, a l'inici. I va ser el to de les paraules de tots els qui van aparèixer al llarg de les cinc hores; de qui s'enyora de la casa on va créixer. Carles Francino va dir que havia arribat amb el temps just per no haver de passar per redacció i posar-se tonto. Buenafuente no va trepitjar el plató i va fer com les grans vedettes: va aparèixer en un vídeo: «Aquí em van deixar fer tele», va agrair amb aquell to de qui està per sobre del bé i del mal, per concloure amb un recordatori per quedar bé més que amb una promesa: «Continuo parlant en català i puc tornar.» A dos quarts d'una de la matinada va ser l'hora d'apagar les espelmes. El desig de la directora: «Que l'orgull, talent i il·lusió d'aquest país es multipliqui per mil.»

Una part important d'una festa és la música –molt apropiades totes les sintonies que acompanyaven els vídeos i l'entrada dels convidats–, però entre Estopa –Francino els va glorificar com a ambaixadors de Catalunya, els quals, però, van demostrar tenir moltes dificultats d'expressar-se en català– i Amaral, on era la representació del rock català dels noranta? Al 33 feien un concert de Lax'n'busto. Tot, però, ho curem amb humor: el gag de Polònia –Mònica Terribas de becària amb la carpeta d'estudiant folrada amb una foto del mestre Puyal–, algunes de les animacions i el duel musical –un concurs de garrotins– entre actors de Ventdelplà i El cor de la ciutat.

Moments de pell de gallina? El logotip il·luminat a Montserrat? Al Camp Nou hem vist mosaics amb més càrrega emotiva. A la festa la nostàlgia hi va ser força continguda, dosificada amb un vídeo de tres minuts que resumia els 25 anys d'història de TV3 amb bona part de les imatges de la nostra memòria col·lectiva. I la càpsula del temps representava la part simbòlica de tot protocol. I es va mirar endavant: es van fer públiques algunes novetats: Júlia Otero estrenarà un debat l'any vinent, Miquel Calçada tornarà a fer les maletes i Roger de Gràcia va anunciar els seus Pastorets.

Les espelmes, però, ja s'han apagat, els presentadors ja s'han divertit i l'Om ja pot endreçar l'americana i escombrar el confeti. La festa, un pèl llarga, ja s'ha acabat, i ara és hora de tornar a començar.