Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris twitter. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris twitter. Mostrar tots els missatges

3/7/11

El porc secret que vaig crear al Twitter

La bèstia

El 28 de març vaig crear un porc que només existeix al Twitter. No hi havia cap raó seriosa que justifiqués aquest acte imprudent. Volia fer unes quantes proves i, també, divertir-me, a la meva manera.

L'dioma

Es diu Cerdo_con_Twitter, fins avui ha llançat 188 missatges i s’expressa en castellà. Aquesta era una de les proves. Diuen que quan un narrador català tracta amb el castellà tendeix a fer servir un vocabulari exòtic, innecessari. El porc que vaig inventar tendia expressament al lèxic rocambolesc.
Aquest és un dels trets del seu caràcter.

El caràcter

Un altre atribut d’aquesta bèstia és la seva referència constant al lloc on viu i a la femta. Però volia fugir de la idea simple que un porc fa servir el Twitter per dir-hi porcades.

Aquestes mencions només volien ser un context paròdic d'un personatge irreal, que havia de ser egocèntric, havia de parlar com si treballés amb eines basades en internet i amb altres recursos "de despatx".

El to

Una altra característica del meu porc era la seva pretensió filosòfica, en el sentit pejoratiu del terme. Els seus missatges contenen frases sentencioses, afirmacions referencials, al·lusions capgirades.

La ideologia

A més, té una certa posició ideològica, confusa, entre el radicalisme i el cinisme. Les seves mencions a la producció i als processos de treball van per aquesta banda.

El tic

També es distingeix pel seu menyspreu cap als ànecs. Aquesta broma recurrent, que no ha tingut temps d'arrodonir-se, volia ser una comparació irònica entre el Twitter i el Facebook, reproduint la típica confrontació entre usuaris de serveis diferents (Microsoft/Apple, iPhone/Android, programari lliure/programari a la venda).

L'humor

Per fi, volia dotar-lo d’un sentit de l’humor, admeto que força peculiar i probablement desafortunat.

L'experiment

L’experiment, per dir-ho d’alguna manera, pretenia observar si uns continguts una mica singulars podien cridar l’atenció, sense tenir cap padrinatge o l’empenta d’una firma mediàtica. La hipòtesi era que el porc passaria tres mesos sense pena ni glòria, com un desconegut a la xarxa.

L'inici

El 5 d’abril vaig enviar un correu a unes quantes persones (gràcies per acceptar la confiança) i els vaig demanar que seguissin el compte del porc, però sense fer soroll ni comentar res.

Uns dies més tard, vaig fer que el porc fos seguidor d’alguns comptes molt populars que també escriuen en castellà.

Quan vaig començar a incloure-hi etiquetes, vaig fer algun intent perquè s'afegís a les més populars d'aleshores. I una sola vegada vaig fer un retuit d’un missatge emès per la meva personalitat secreta.

El monòleg

Tot i això, el porc ha sigut un monologuista solitari quasi perfecte. Mentre escric aquestes ratlles comprovo que té dotze seguidors. Si no en té més és que no els ha merescut.

No ha conversat, no ha fet res més que deixar anar les seves frases sense majúscules (excepte amb els noms propis).

L'eina

Al principi tenia uns quants tuits cada dia, després es va conformar amb un o dos per jornada. A partir de l’1 d’abril feia servir Twuffer i programava els missatges.

La feina

Cada tres o quatre dies hi treballava una estona i posava data i hora als missatges, que triava d’un document on anotava de tant en tant possibles tuits del porc, de vegades durant deu minuts, per recordar els que havia ideat durant el dia, i d’altres m’hi estava un parell d’hores, fins que aconseguia quedar una mica satisfet amb una desena d’opcions.

La fi

Tenia pensat liquidar-lo pels volts de Sant Joan. Fins i tot havia previst fer alguna broma sobre la revetlla de Sant Joan rellevant la mítica data porcina de Sant Martí. Però al final, després de dubtar, me’n vaig penedir, em vaig apiadar de la meva criatura.

La possibilitat

Per això des de fa uns quants dies ha emmudit però la bèstia encara és viva. Se m’ha acudit la possibilitat de posar el meu porc tuitaire a la venda, però, siguem sincers, qui voldrà comprar una marca sense gaire recorregut, un personatge que encara no ha mostrat del tot el seu perfil, un joc que no té jugadors, un compte sense seguidors?


L'apunt

De manera que he decidit escriure aquest apunt. Ara ja està, s’ha acabat el secret. El porc ja no és anònim. Hi és però no hi és. Corre el risc de convertir-se en un fantasma d’internet, un altre compte missatger abandonat que deixa de parlar i vagareja pels llimbs de la xarxa amb tot el que ja ha dit i, qui sap, tot el que potser un dia podrà dir.

La pregunta

Què més se’n podria fer? Fer pública la clau d’accés i que tothom que vulgui li faci dir coses? Regalar-la a algú que ho demani? Rifar-lo? Esborrar-lo per sempre? Esperar que el pas del temps se n’encarregui? Permetre que ho decideixi ell mateix?

28/6/11

Els ocells enrabiats de la informació


Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes


Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.



15/6/11

El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.


Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.


Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.


Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.


Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.


Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.


El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

28/5/11

A Storify li interessa el meu experiment


Tres vies

L’experiment “Interviewing the world”, que anunciava en un apunt anterior, progressa.

S’hi han afegit més recreacions de la conversa desfragmentada i ara comença a tenir una certa direcció.

Hi ha, per ara, tres vies.

La primera vol reconstruir peces existents prèviament.

L’exemple inicial és “Imagine”, de John Lennon. Però n’hi ha més.

La qüestió és aquesta: si es poden trobar uns quants “tuits” que, sense saber-ho, recomponen una cançó en pocs dies, quants cops en cinc anys hi ha “Imagine” i moltes altres cançons al “núvol del Twitter”?

La segona via és quasi ficció. Simula entrevistes irreals. Faig les preguntes i persones anònimes (no són anònimes, simplement no sé qui són) responen. En realitat no responen, és una creació amb fragments per assajar fins a quin punt expressem la nostra intimitat.

La tercera tendeix més a l’article de reflexió, no és ficció ni reconstrueix. Un comentari sobre els colors preferits seria l’exemple. Em permet fixar algunes idees que amb les altres dues vies apunto i insinuo.

Ressò més enllà

A més, la peça “Imagine” ha captivat unes quantes persones i va interessar Burt Herman, el CEO de Storify, que em va escriure des de San Francisco.

Sense aquesta eina i les ganes d’utilitzar-la tot això no hauria estat possible. Bo Hee Kim em va entrevistar fa uns quants dies. Han publicat un resum de la nostra conversa al blog de Storify.





Sense soroll

Com es pot suposar, agraeixo molt aquest interès. Però també sé avaluar les dades. Les últimes creacions han tingut poques visites en comparació amb la cançó de Lennon.

De manera que, més enllà del guspireig que ara m’arriba des de la costa oest dels Estats Units, i que em fa il·lusió, esclar, sé que es tracta d’un projecte modest que progressa sense fer gaire soroll, amb un recorregut encara imprevisible.

Suposo que és normal.

Fins ara no m’havia proposat mai un repte tan estrany i ampli com “entrevistar el món”.



9/5/11

"Interviewing the world": projecte amb Storify

Assaig

L’assaig amb Storify que es va notificar en un altre apunt ha tingut continuïtat. S’ha repetit la prova d’incrustar una crònica de l’actualitat basada en les xarxes, aquest cop amb el pretext de l’inici de campanya electoral.

Però la via que ha tingut més recorregut és la que s’apuntava a l’intent de capturar la conversa d’un matí qualsevol.

Diagnòstic

La idea és simple i parteix d’un diagnòstic també senzill: tothom expressa opinions i comenta l’actualitat, a més d’anotar fets de la seva vida quotidiana.

És veritat que se sol tendir a menysprear aquest calaix de sastre infinit per la seva debilitat. A qui li interessa la vida quotidiana dels altres? Però la sospita que engega la recerca és que quan les persones comenten la seva vida de cada dia fan molt més que això.


És possible captar fragments inconnexos d’aquesta conversa i donar-los sentit? Es poden reconstruir, per exemple, per descobrir que entre una desena de persones que no es coneixen han citat una cançó.


Narracions

Storify permet recrear aquestes narracions amb molta comoditat. És cert que s’ha fet servir sobretot per llistar uns fets o atrapar una notícia des de diferents mirades.
Però s’ha de poder anar més enllà.

Per exemple:

És possible fer una entrevista al món a partir d’aquesta conversa global, transparent?


El projecte

El projecte consisteix a intentar-ho.

S’anomena “Interviewing the world” i adopta l’anglès, com a llengua de comunicació universal, perquè té vocació d’interessar qualsevol ciutadà del planeta. Per tant, l’apartat textual és d’un nivell molt bàsic. Però se suposa que l’accent és al material.

Al blog obert no hi haurà totes les històries creades amb Storify per l'autor d'aquest blog sinó aquelles que s’ajustin al pla. Quan el projecte arribi a la seva fi se’n farà aquí una avaluació.

25/2/11

Fonts i TIC per a Líbia: Quora, Twitter, app

A Líbia, a diferència d’Egipte, no hi havia les càmeres d’una cadena d’abast internacional i moltes més càmeres d’altres procedències per fer una retransmissió en directe de les protestes.

S’han creat espais a internet que han intentat reconstruir les peces i a la vegada guanyar-se credibilitat. Un equip manté un web que intenta agregar informació elaborada pels periodistes i la que obtenen de fonts directes. Expliquen amb claredat la seva intenció.

Aquest lloc té associats comptes al Twitter i mentre no hi havia res més han procurat ser una font fiable. Està explicat en mitjans de comunicació.

Sobre el terreny

Ara ja hi ha periodistes altra vegada. Fins al punt que
a Quora ja s’ha preguntat quins reporters escriuen al Twitter.

En una resposta, Christoph Möller diu que segueix periodistes sobre el terreny que fan servir aquest eina:

@bencnn, @NicRobertsonCNN, @richardengelnbc, @martinchulov, @LeilaFadel, @ahauslohner, @anjucomet i el fotògraf @SNelson_Images.

Se'ls troba en llistes com aquesta.

També se cita
Andy Carvin, no per ser allà sinó per saber triar fonts sobre el terreny i fer-ne “retweets”.

De manera que al Twitter hi ha molta informació sobre el que passa en un país tancat, ara mateix dividit i amenaçat, en el caos d’una revolta.

Més que això. Fa l’efecte que els periodistes, gràcies a al Twitter, reben felicitacions, com la d’algú que aplaudeix Wedeman perquè no cau en els tòpics de l’orientalisme. I a ells els permet explicar detalls com ara que hi ha botiguers que no els volen cobrar, encantats de tenir testimonis de la seva gesta. Es transmet amb brevetat molta proximitat.

Robots al mòbil

L’aplicació Libya News, d’uns desenvolupadors que s’han especialitzats en agregadors de notícies per països, ha demostrat que la robotització no pot vèncer les “piulades” reals.

La secció de notícies locals, basada segurament en algun seguiment automatitzat, ha quedat encallada al 17 de febrer, la data d’inici de la revolta. En algun lloc del país, algun servidor ha deixat de parlar.

Però en altres seccions de l’aplicació, que recullen fonts externes, hi ha molts textos, tots els “tweets” amb els resultats de cerques predeterminades. És una allau sense filtres i no aporta valor.

La robotització potser serveix per triar una pel·lícula abans d’anar al cine, per saber quin temps farà o quan es tracta de tenir flaixos d’abast local o global.

Quan s’intenta seguir una narració més complexa, com ara la d’un aixecament encara sense líders visibles, la concisió del Twitter i la seva capacitat d’enllaçar a les altres eines útils com la fotografia i el vídeo el converteixen en un canal formidable.



Altres apunts que esmenten les TIC i les e-revoltes

TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda

5/2/11

La família reial del Twitter

La família reial espanyola també té “suplents” que han obert comptes al Twitter amb noms que els seus membres més coneguts podrien pretendre. És clar que els noms al Twitter no s’hereten, com la corona, sinó que s’enregistren. Qui arriba primer, seu al tron.

La suplantació, perquè sigui un delicte, tipificat al Codi Penal, cal que indueixi a error i en cap d’aquests casos s’ha arribat a creure ningú que els comptes pertanyin als titulars aparents, però per descomptat que demostra poca atenció per part dels responsables de comunicació de la casa del rei.

El rei

@juancarlos_I es presenta com una paròdia evident i per això s’informa que el compte pertany a algú que s’ha apuntat al servei dels 140 caràcters com a “Juan Carlos I Bribón”.

La broma amb el nom no és gaire original i només ha cridat l’atenció d'uns quaranta seguidors. Li han llegit vint-i-quatre missatges. L’últim és del 27 d’agost.

Uns dies abans el fals monarca proclamava: “Me aburro. ¿No hay ningún súbdito al que le sobre un oso? Yo pongo el vodka y la miel.”


Però aquest "bribón" no està sol. Hi ha @elrey. Proporciona un enllaç real a la casa reial. Però no té res ni d’una cosa ni de l’altra.

És una falsificació gens loquaç. Només ha enviat dos missatges. El primer el, setembre de l’any 2007: "Es para mí un orgullo y satisfacción, poder saludaros a todos a través de esta oportunidad que me brinda internet y bla bla bla (...)"


El darrer és del març de dos anys després: “No me he olvidado de vosotros, no. Es que me he estado haciendo una ensalada campechana”.


Potser aquest 2011 es digni a encetar les postres o a sorprendrà els seus cinquanta-sis seguidors amb l’eructe final.


El príncep

El príncep també disposa d’almenys dos comptes suplantadors: @herederoaltrono explica la veritat, en anglès: "Uploaded the prince's image. I'm not the prince, ok? I just want to attract more followers."

Tot i això el segueixen 160 usuaris.

@felipedeborbon és un altre compte ocupat. Un tal Andrés Felipe, si és que es diu així qui fos que va enregistrar el compte, s’entreté amb la possessió d’aquest títol al Twitter.

La princesa i la reina

Una @princesaletizia comenta que la vida de reis és complicada i anuncia el seu plat preferit: la truita de patates. Sembla un missatge neci però ha interessat a més de cent persones.

@lareinasofia, en canvi, escriu molt sovint. És una autèntica aficionada al Twitter encara que no sigui l’autèntica reina. Sembla que es tracta d’una noia de disset anys veneçolana, o almenys aquesta és la pista que l’enllaç indica.

La suplantació

El cas recent de suplantació del cantautor Lluís Llach al Twitter ha dut aquesta pràctica a l’actualitat. La broma coincidia amb la presència recent de l’escriptor Quim Monzó, que assegurava que aterrava al Twitter com qui va a una casa rural, per uns quants dies. Va haver d’aclarir que era ell mateix i no un suplantador. O no s'ha aclarit?

Els experts en dret que han escrit sobre aquesta matèria no tenen del tot clar quina conseqüència pot tenir un acte com aquest. Sembla clar que no hi ha una suplantació en el sentit jurídic sinó més aviat moltes ganes de riure... o de fer l’enze.

La imaginació

És una llàstima que les persones que s’han pres la molèstia d’agafar aquests noms al Twitter no els hagin fet servir per trobar una mica de públic.

Ser el primer no serveix de res si després no s’aprofita el privilegi per oferir un resultat interessant. Al contrari que els reis de debò, que en tenen prou amb ser el primer de néixer.


Posats a adoptar un nom aliè, és molt més divertit @elbaronrojo. Si algú creu que té la capacitat d'entretenir una mica millor que la família reial del Twitter, encara queden lliures els títols de Príncep de Girona i Príncipe de Astúrias, per exemple.


Perquè no té sentit asseure's al tron i després quedar-se amb un "bla bla bla" o una truita de patates.


Els reis del Twitter farien bé d’abidcar, no cal dir que sense deixar el ceptre als seus dos hereus.


El talent

Sempre hi ha gent disposada a tot per impedir que altres amb més talent facin allò que ells no saben fer. Per exemple: hi ha un sòmines que ha agafat el compte @gegantdelpi. Molt bé, podria tenir gràcia.

Però si segrestes el nom i no tens res a dir, per què no deixes que l’agafi algú més espavilat?
Algú que no es descuidi l'article.

28/1/11

Yes, Tweet Minister

(Títol suggerit per Albert Cuesta. L'anterior, menys afortunat, era: "Yes, prime twitter").

Els polítics intenten ser allà on els sembla que es cou alguna cosa. De vegades l’encerten i de vegades no.

Twitter és un bon exemple de “cosa que cou”. O sigui que la política vol ser-hi. Hi ha polítics
que tenen més aptituds i n’hi ha que en tenen menys. En realitat, tot depèn d’un factor clau: l’autenticitat.

Però no sempre es pot detectar. Els gabinets professionals saben complir la seva tasca amb força habilitat i sovint la seva feina consisteix a simular aquesta autenticitat. És clar que a la llarga es nota, sobretot quan alguna situació de crisi posa les coses al descobert.


Les edicions de migdia i nit del Telenotícies de TV3 s’ocuparan d’aquesta relació entre la política i Twitter diumenge vinent, demà passat. Té sentit aquesta mirada del mitjà públic perquè un nombre elevat d’alts càrrecs del govern català actuen a les xarxes socials i n’hi ha una bona colla que s’expressen amb el Twitter.

La qüestió central no és la presència sinó l’ús. I no és tan simple. De vegades, s’ha dit, els polítics tenen al Twitter l’aspecte d’algú que se’n va a esquiar vestit de submarinista.

Mentre que el president basc s’encarrega ell mateix del seu compte en aquesta xarxa, algú ha agafat el nom del president català. No pot ser ell mateix perquè se suposa que disposa d’assessors prou bons per fer-li veure que tenir obert el compte sense escriure ni un sol missatge no té gaire sentit. Tot al contrari, perjudica la seva “reputació digital”. No és l'únic: al president del govern espanyol li han pres el nom i el logotip del seu partit.

La qüestió de l’autenticitat no és banal. Si només són portaveus de l’oficialitat no tenen gaire interès. Que expliquin amb qui dinen o quina instal·lació inauguren és més aviat avorrit. Els ciutadans tenen dret a confiar que la feina dels polítics sigui més complexa que menjar i tallar cintes amb els colors de la bandera nacional.

Poden rebre consells sobre l’ús d’aquesta eina i entendre que s’ha d’emprar amb intel·ligència. Tot i i això no es deslliuren de cometre errors, com ja ha passat arreu, amb un cert escàndol com els que hi va haver a Mèxic i a l’Argentina.

També hi ha polítics que neguen de manera clara que tingui cap interès fer servir el Twitter i asseguren que és una pèrdua de temps.

Però la realitat és que els polítics no poden evitar la temptació de ser allà on hi ha soroll. Per això un seguit de llistes demostren que a poc a poc opten per fer-se veure amb un màxim de cent quaranta caràcters, la majoria per aplegar els polítics dels Estats Units. La tendència a fer aquestes llistes s’estén pel món i aquesta de l’Índia (on hi ha casos destacats) serveix d'exemple.

Hi ha eines ciutadanes que actualitzen els missatges que els polítics llancen al Twitter, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya.

Fins i tot els mitjans més clàssics s’han hagut de fer ressò d’aquests nous hàbits.

L’anàlisi completa de l’ús que aquests polítics fan a la xarxa exigeix un esforç més prolongat que una cerca apressada i un espai més gran que el d’un apunt. Però la constatació de la seva presència també és interessant i no demana gaire més que un parell de paràgrafs.

La llista de primers ministres i gabinets oficials que han decidit ser presents al Twitter és impressionant. Encara que els màxims responsables dels governs gairebé sempre es conformen amb això, amb ser-hi, sense haver entès del tot que es tracta de dir coses d’interès, de conversar, d’estar oberts a un cert diàleg intensiu i d’exercir amb autèntica transparència, la seva decisió d’obrir el compte demostra la influència que Twitter ja ha merescut.

Una cerca més profunda potser trobaria altres casos, però només com a primera aproximació val la pena saber que, a més de Barack Obama, tenen compte al Twitter els primers ministres, o el seu equivalent, de Rússia, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Lituània, Bèlgica, Austràlia, el Canadà, Israel, Grècia o Malaisia.

A més, al Twitter hi ha les presidències de Mèxic, Veneçuela, Costa Rica, Xile i Argentina. I els ministres d’Afers Exteriors de Suècia, Austràlia o la Gran Bretanya, país que també té un compte oficial del gabinet del primer ministre, com succeeix a Espanya o amb el temut Kremlin.

La majoria tenen molts seguidors. De què parlen? És una pregunta que es resol, potser amb decepció, seguint-los el rastre.

La qüestió interessa. Per això els usuaris de Quora es pregunten què fan els polítics al Twitter. Però, sempre una mica avançats, també s'interroguen per l'ús que fan d'altres possibilitats com ara Foursquare (la xarxa social basada en la geolocalització). Pas a pas.

Ja tenen prou feina "amb els diaris"...




19/1/11

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

28/12/10

Informant sobre el canvi de govern i internet

La política catalana encara té molt de recorregut pendent per aprofitar de debò les possibilitats que internet posa a l’abast de la ciutadania.

Vaig dedicar un apunt a aquesta situació més aviat desencisadora, basat en part en el document conjunt d’un grup de professionals abocats a observar aquesta cruïlla.


Però també hi ha trets esperançadors i aquests dies me n’he pogut ocupar en les informacions que preparo per al 3cat24.

Els nous membres del govern català fan servir de manera habitual algunes xarxes socials i això sol contrasta de forma rotunda amb l’observació que vaig fer quan Rodríguez Zapatero va fer el seu darrer canvi de govern. Aleshores ja hi havia un contrast entre el govern espanyol i el català que vaig comentar en aquest blog. I ara s’incrementa.

Dels onze consellers, només n’hi ha un a qui no he sabut trobar (i em puc haver equivocat).

Set (7/11) són al Facebook, quatre (4/11) fan servir el Twitter i n’hi ha quatre (4/11) que tenen perfil a LinkedIn.
A més, el context ha permès una presa de possessió al mateix Twitter, amb el canvi de hashtag, i l’equip que entra i el que surt han inclòs en els acords del traspàs la renovació del web presidencial.

Si hi afegeixo la conversa recent amb Ernest Benach sobre els avenços que va viure el Parlament (també en parlava en un apunt) potser val la pena mirar-se el paisatge amb un punt d’optimisme.

Potser sí que els nous governants estaran atents a la conversa. Molts dels que hi eren ja ho feien, cadascú amb el seu estil. Podem creure que el diàleg es multiplicarà.

ELS ARTICLES

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

24/12/10

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.

17/12/10

Captaires i alcaldes virtuals

La mena de peces informatives que produeixo poden interessar més o menys però costa molt que apareguin a la llista de les més llegides. Passa de tant en tant i sovint no me n’adono fins que algú m’ho comenta perquè tinc el mal costum de no mirar gaire aquest rànquing.

De vegades hi ha un “èxit” esclatant, i de vegades és moderat, però tendeixo a atribuir-ho a la remor de les xarxes com Twitter, que solen empènyer segons quins assumptes. Agraeixo aquest interès compartit i me'l prenc com una exigència per millorar.

És el que deu haver succeït amb la història del sense sostre que escrivia missatges a Twitter. No repetiré aquí la narració, observo si de cas que pot haver interessat per tres raons ben diferents:

Intrigant

La manera com estava escrit l’article el dotava d’un cert misteri. Combinat amb l’aparent paradoxa d’unir un captaire que demana almonia amb eines d’internet, el tema esdevé intrigant, atractiu o curiós.

Social

Altres lectors s’hauran sentit animats perquè tracta un problema social seriós. Hi ha un públic sensible amb les dificultats de les persones i els esforços per canviar la situació dels que ho passen malament. No és el primer cop que enfoco la mirada cap a l’ús de les TIC amb una intenció social. M’interessa i crec que val la pena dedicar-hi atenció. Encara que s'hagi reiterat el tòpic de llançar una campanya així pels volts de Nadal.

Viral

Però a uns altres estic segur que els agradava saber més bé com s’havia fet una campanya viral, quins referents els havien inspirat, quines agències hi han contribuït. És un públic que hi ha vist l’aspecte professional.

La suma de tot plegat ha fet que la peça rebés aquest interès i suposo que era bona idea procurar que el text contingués elements per satisfer les tres demandes.

Ciutat

Per casualitat, l’endemà mateix em vaig abocar a la novetat recent de CityVille, un altre “joc social” que destaca perquè ha tingut un creixement extraordinari en menys de quinze dies. A més, ho confesso, em venia de gust esmentar SimCity, ni que fos de passada, perquè fa bastants anys m’hi havia entretingut moltes hores.

D’aquesta manera, després d’explicar a què responia la presència d’un captaire a Twitter he escrit alguna cosa sobre milions d’alcaldes virtuals que, a canvi d’aquesta petita satisfacció, són capaços de gastar diners de debò per comprar béns inexistents.

M’ha fet gràcia aquesta coincidència i m’ha fet veure que ja porto escrites unes quantes peces sobre els jocs. No pas sobre els grans èxits sinó sobre conceptes nous que s’estenen amb el desplegament de les xarxes. Per això, al final de la peça, en l’apartat de “notícies relacionades”, hi ha afegit una llista considerable.

Núvol

I m’he preguntat com evolucionarà CityVille. M’intriga si a les ciutats imaginàries que només existeixen al Núvol hi haurà sense sostre. Potser ho evitaran i es conformaran amb la floristeria i l’ajuntament. No ho sé. Però si n’hi afegissin, en un afany de realisme que seria més propi dels anomenats “jocs informatius”, caldria crear també un grup de persones com els professionals i voluntaris de la Fundació Arrels.