Turquia

De Viquipèdia

Türkiye Cumhuriyeti

(Bandera) (Escut)
Lema nacional: Yurtta Barış, Dünyada Barış (Pau a la Pàtria, pau al món)
Idiomes oficials	Turc
Capital	Ankara 41° 01′ N, 28° 57′ ECoordenades: 41° 01′ N, 28° 57′ E
Ciutat més gran	Istanbul
Govern President Primer Ministre	República Abdullah Gül Recep Tayyip Erdoğan
Superfície  - Total  - Aigua (%)	780.580 km² (36è) 1,3%
Població  - Estimació 2007  - Cens  - Densitat	70.586.256 (17è) - 90 hab/km² (34è)
Moneda	Nova lira turca (TRY)
Fus horari  - Estiu (DST)	EET (UTC+2) EEST (UTC+3)
Dia Nacional  - Formació del parlament  - Declaració de la república	23 d'abril del 1920 29 d'octubre del 1923
Himne nacional	Istiklâl Marsi (Marxa de la independència)
Domini internet	.tr
Codi telefònic	+90
Gentilici	Turc, turca
* Membre de l'ONU, l'OTAN, l'OCDE i l'OSCE.

Turquia (en turc: Türkiye), oficilament la República de Turquia (en turc: Türkiye Cumhuriyeti) és un Estat eurasiàtic que ocupa la península d'Anatòlia al sud-oest de l'Àsia, així com Tràcia i Rumèlia als Balcans, regió del sud-est d'Europa. Turquia té frontera amb vuit països: Bulgària al nord-oest, Grècia a l'est, Geòrgia al nord-est, Armènia, Azerbaitjan i Iran a l'est, i Iraq i Síria al sud-est. Les fronteres marítimes són el mar Mediterrani al sud, el mar Egeu a l'oest i el mar Negre al nord. El mar de Marmara i els Estrets turcs separen Anatòlia de Tràcia, que delimiten les fronteres entre Àsia i Europa; per tant Turquia és un Estat transcontinental.^[1]

Atesa la seva localització estratègica entre dos continents, la cultura de Turquia és una mescla única de les tradicions orientals i occidentals. Hi van existir diverses entitats polítiques des de l'Antiguitat. Les tribus turques van envair el territori el segle XI. L'Imperi Otomà va començar a expandir-se a partir del segle XIV. En l'actualitat, Turquia és una república constitucional, unitària, democràtica i secular, conformada després de la caiguda de l'Imperi Otomà en la Primera Guerra Mundial. Des d'aleshores, Turquia s'ha integrat cada vegada més amb Occident i és membre de diverses organitzacions com ara el Consell d'Europa (1949), l'OTAN, (1952), l'OCDE (1961), l'OSCE (1973) i el G20 (1999). Turquia va començar les negociacions per convertir-se en membre ple de la Unió Europea el 2005, tot i que n'ha estat membre associat des de 1995. Turquia és classificada, segons algunes organitzacions com a país desenvolupat,^[2] i com a potència regional.^[3]

Taula de continguts 1 Toponímia 2 Geografia física 3 Política i govern 3.1 Institucions de govern 3.2 Afers exteriors 3.3 Divisions administratives 4 Economia 5 Geografia humana i societat 5.1 Demografia i dinàmica de població 5.2 Etnografia 5.3 Llengua 5.4 Religió 6 Història 6.1 Història preturca d'Anatòlia 6.2 Els turcs i l'Imperi Otomà 6.3 L'era republicana 7 Referències 8 Enllaços externs

[edita] Toponímia

Des de la conquista de l'Imperi Bizantí pels turcs, la regió va ser coneguda com a Imperi Otomà. A partir de la proclamació de la república, el país es coneix com a Turquia. El nom de Turquia, Türkiye, en turc, es divideix en dues paraules: türk, que significa "fort" en l'antic turc, i que feia referència als habitants de Turquia o als membres d'algun dels pobles turcs,^[4], una forma tardana de Tu-kin, nom donat pels xinesos als pobles que vivien al sud del Massís de l'Altai de l'Àsia Central, possiblement des del 177 aC,^[5] i el sufix abstracte –iye (derivat del sufix àrab –iyya, i alhora associat al sufix llatí medieval, –ia en el nom Turchia, i del sufix del grec medieval, –ία en Τουρκία), que significa "propietari" o "relacionat amb". La primera vegada que s'utilitzà el terme Türk o Türük com a autònim fou en les inscripcions d'Orkhon dels göktürks de l'Àsia Central, al volant del segle VIII dC. La paraula catalana Turquia es deriva directament del llatí medieval, Turquia.

[edita] Geografia física

Turquia és un Estat transcontinental d'Euràsia. La Turquia asiàtica, que correspon a la península d'Anatòlia, que inclou el 97% de la superfície del país, està separat de la Turquia europea pel Bòsfor el mar de Màrmara i els Dardanels, els quals, de forma conjunta, són l'enllaç marítim entre el mar Negre i el mar Mediterrani. La Turquia europea, que correspon a la Tràcia i la Rumèlia orientals a la península balcànica, només representen el 3% de la superfície total del país.^[6] El territori de Turquia té més de 1.600 km de longitud, d'est a oest, i 800 km de nord a sud. La superfície de Turquia, incloent els llacs, és de 783.562 km², dels quals només 23.764 km² són a Europa.^[7] Turquia és el 37è país més gran del món, amb una superfície similar a la suma de les superfícies del Regne Unit i de França.

La Turquia europea, al nord-oest, conforma la Tràcia Oriental, i té fronteres amb Grècia i Bulgària. La Turquia asiàtica, Anatòlia—també coneguda com l'Àsia Menor—està formada per un altiplà central amb planes costaneres estretes, entre el Köroğlu i la serralada de l'orient del Mar Negre al nord, cap a les muntanyes del Taure, al sud. L'est del país és més muntanyós, i és l'origen de diversos rius que s'estenen per l'Orient Mitjà, com ara l'Eufrates i el tigris. S'hi troben el Llac Van i el Mont Ararat, l'elevació màxima del país amb 6.165 msnm.^[8]

Geogràficament, Turquia es divideix en set regions:

• la regió de Màrmara
• la regió Egea
• la regió del Mar Negre
• la regió de l'Anatòlia Central
• la regió de l'anatòlia Oriental
• la regió de l'Anatòlia sud-oriental i
• la regió mediterrània.

El relleu variat de Turquia és el producte de diversos moviments terrestres complexos que han format la regió al llarg de molts mil·lennis i que encara produeixen terratrèmols i erupcions volcàniques. El Bòsfor i els Dardanels es formaren gràcies a les falles geològiques que creuen Turquia i que permeteren la creació del mar Negre. Hi ha una falla geològica que creua el nord del país, d'oest cap a l'est, que causà el terratrèmol de 1999.^[9]

Les àrees costaneres mediterrànies de Turquia tenen un clima mediterrani, amb estius secs, i hiverns humits moderats. Les condicions són més extremoses a l'interior àrid. Les muntanyes a prop de la costa impedeixen que les influències mediterrànies s'estenguin al centre i per tant l'altiplà de l'Anatòlia central té un clima continental, amb hiverns més severs. La precipitació mitjana és de 400 mil·límetres; amb diferències regionals que depenen de l'altitud. Les regions més seques són la plana de Konya i la plana de Malatya.

[edita] Política i govern

[edita] Institucions de govern

Turquia és una democràcia representativa parlamentària organitzada com a Estat unitari centralitzat. Des de la seva fundació com a república el 1923, Turquia ha desenvolupat una forta tradició de secularització.^[10] La constitució de Turquia estableix l'estructura legal del país.

El cap d'Estat és el President de la República el paper del qual és sobretot cerimonial. El president és elegit per un període de cinc anys en eleccions directes. El poder executiu és ostentat i exercit pel Primer Ministre i el Consell de Ministres, que conformen el govern. El primer ministre és elegit pel parlament per mitjà d'un vot de confiança al seu govern i, generalment, és el cap del partit amb més escons al parlament. Ni el primer ministre ni els ministres del Consell han de ser membres del parlament, però en la majoria dels casos sí n'han estat membres.

El poder legislatiu és ostentat pel parlament unicameral, la Gran Assemblea Nacional, integrada per 550 membres electes per un mandat de quatre anys segons el mètode de representació proporcional a les 85 circumscripcions o districtes electorals en què està dividit el país i que representen les 81 províncies de Turquia (Istanbul es divideix en tres circumscripcions electorals i Ankara i İzmir en dues, ateses llur poblacions). Per tal d'evitar una fragmentació política en què cap partit té la capacitat de formar el govern, només els partits que hagin aconseguit com a mínim 10% dels vots en les eleccions parlamentàries nacionals tenen el dret a representació al parlament.^[11] En les eleccions del 2007, tres partits hi van ser representants al parlament; el 2002, només n'hi havia dos.^[12][13] No obstant això, els partits poden acordar aliances amb d'altres; en separar els partits aliats, de fet, set partits polítics hi van ser representats el 2007. També es permeten les candidatures independents, però han d'aconseguir també al menys el 10% dels vots de llur circumscripcions per a ser elegibles.^[11]

La judicatura és independent dels poders executiu i legislatiu. La Cort Constitucional té l'encàrrec d'avaluar la conformitat de les lleis i decrets aprovats pel parlament amb la constitució. El Consell d'Estat és el tribunal d'última instància per als casos administratius, i l'Alt Tribunal d'Apel·lacions per a tots els altres casos.^[14]

El sufragi universal per a homes i dones ha estat en vigor des de 1933, i tots els ciutadans turcs en complir 18 anys d'edat tenen el dret al vot. El 2004 hi havia 50 partits polítics registrats al país, que abasten tot l'espectre polític.^[11] La Cort Constitucional pot cancel·lar el finançament públic dels partits polítics que consideri antiseculars i separatistes o fins i tot pot negar-los el registre.^[15][16]

[edita] Afers exteriors

En concordança amb la seva orientació tradicional cap a Occident, les relacions amb Europa han estat un tema central política exterior de Turquia. Turquia va ser membre fundador del Consell d'Europa el 1949, va sol·licitar admissió com a membre associat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), predecessora de la Unió Europea, el 1959, la qual va ser conferida el 1963. Després de vàries dècades de negociacions polítiques, Turquia va sol·licitar admissió com a membre ple a la CEE el 1987. El 1992, es va convertir en membre associat de la Unió de l'Europa Occidental i el 1995 va acordar una unió duanera amb la Unió Europa. El 2005 va començar oficialment les negociacions formals per a ser admès com a membre de la Unió Europea.^[17] S'estima que la seva admissió pot trigar 15 anys a realitzar-se atesa la grandària de Turquia i els diversos desacords en molts temes,^[18] com ara les disputes amb la República de Xipre—en l'actualitat membre de la Unió Europea—quant a la intervenció militar turca el 1974 amb la intenció de prevenir l'annexió de l'illa a Grècia. Des d'aleshores, Turquia no reconeix la república xipriota, essencialment grega, com a única autoritat sobre l'illa, ans dóna el seu suport a la comunitat xipriota turca que ha format la República Turca del Nord de Xipre de facto.^[19]

Un altre aspecte important en les relacions exteriors de Turquia han estat les seves relacions amb els Estats Units. Davant l'amenaça comuna de la Unió Soviètica, Turquia es va unir a l'OTAN, el 1952, assegurant així les relacions properes bilaterals amb Washington durant la Guerra Freda. En l'actualitat, amb la desaparició de la Unió Soviètica, la importància geoestratègica de Turquia és deguda a la seva proximitat amb l'Orient Mitjà. A Turquia es troba una base aèria militar de l'OTAN, a prop de la frontera amb Síria i Iraq que ha estat utilitzada pels Estats Units en les seves operacions regionals. La democràcia secular de Turquia i les relacions positives que manté amb Israel, l'han fet un aliat estratègic per als Estats Units. Els Estats Units, per la seva banda, l'han donat suport econòmic i diplomàtic, incloent-hi els temes estratègics, com ara la seva possible admissió a la Unió Europea.

La independència dels Estats turcs de la Unió Soviètica, amb els quals Turquia comparteix una herència cultural i lingüística, l'han permès estendre les seves relacions polítiques i econòmiques a l'Àsia Central.^[20] Un dels assoliments d'aquestes relacions va ser la construcció d'un oleoducte des de Baku, Azerbaitjan cap al port de Ceyhan, Turquia. Aquest oleoducte forma part de l'estratègia política de Turquia per convertir-se en un conducte d'energia per a Occident. Tot i així, la frontera turca amb Armènia, un Estat del Caucas, està tancada atesa l'ocupació del territori d'Azeri durant la Guerra de l'Alt Karabaj.^[21] Les relacions amb Armènia han estat delicades, a causa de les deportacions forçades d'armenis i les morts que se'n van derivar durant els últims dies de l'Imperi Otomà, les quals han estat reconegudes per diversos països i historiadors com el Genocidi Armeni. Turquia rebutja el terme "genocidi", argumentant que les morts van ser degudes a les malalties, les fams i a les lluites ètniques internes.^[22]

[edita] Divisions administratives

La capital de Turquia és Ankara. El territori de Turquia se subdivideix en 81 províncies (singular il, plural iller) que s'agrupen en set regions per als censos, tot i que aquestes no tenen cap estructura administrativa. Cada província, al seu torn, se subdivideix en districtes; en total n'hi ha 923. Les províncies tenen el mateix nom que llurs capitals, les quals són conegues com a "districtes centrals", llevat de les províncies de Hatay (capital: Antakya), Kocaeli (capital: İzmit) i Sakarya (capital: Adapazari). La ciutat més gran i l'antiga capital és Istanbul, que encara és el centre econòmic i cultural del país.^[7]

Les províncies més poblades de Turquia són:^[23]

• İstanbul - 12.573.836
• Ankara - 4.466.756
• İzmir - 3.739.353
• Bursa - 2.439.876
• Adana - 2.006.650
• Konya - 1.959.082
• Antalya - 1.789.295
• Mersin - 1.595.938
• Gaziantep - 1.560.023
• Şanlıurfa - 1.523.099
• Diyarbakır - 1.460.714
• Kocaeli - 1.437.926
• Hatay - 1.386.224
• Manisa - 1.319.920
• Samsun - 1.228.959

[edita] Economia

L'economia dinàmica de Turquia és una barreja complexa d'indústria moderna i agricultura tradicional, conservant aquesta última un 40% d'ocupació cap a l'any 2001. Posseeix un sector privat en estat de creixement ràpid i estable, no obstant això l'Estat juga encara un rol bàsic en la indústria, activitats bancàries, transport i comunicacions. La indústria més important de Turquia i el seu principal producte d'exportació són les seves teles i robes, encara majoritàriament en mans privades.

Durant la major part del segle XX—des de la institució de la República—les polítiques econòmiques de Turquia incloïen els controls governamentals estrictes sobre la participació del sector privat, el comerç exterior i la inversió estrangera directa. No obstant això, des de la dècada de 1980, Turquia va començar a implementar reformes de liberalització econòmica, iniciades pel primer ministre Turgut Özal, amb la intenció de crear una economia de mercat.^[24] Les reformes van propiciar un creixement ràpid de l'economia, amb dues greus recessions, el 1994, el 1999 (després del terratrèmol del mateix any)^[25] i el 2001.^[26] El creixement mitjà del Producte interior brut anual entre 1981 i el 2003 va ser del 4%..^[27] Segons un report de l'OCDE, mancant reformes addicionals, a més del creixent dèficit del sector públic i la corrupció han tingut com a resultat una alta inflació, un sector bancari debilitat i volatilitat macroeconòmica.^[28] Des de la crisi econòmica del 2001 i les reformes del ministre de finances Kemal Derviş, la inflació s'ha reduït a un dígit, i hi ha hagut un augment en la inversió estrangera. El Fons Monetari Internacional (FMI) ha pronosticat una inflació del 6% per al 2008.^[29] El creixement mitjà del PIB del 2002 al 2007 va ser del 7,4%,^[30][31] una de les economies de més ràpid creixement d'Europa i del món.

El 2007, la producció del sector agrícola representava el 8,9% del PIB, la del sector industrial el 30,8% i la del sector dels serveix el 59,3%.^[32] El sector del turisme s'ha beneficiat d'un ràpid creixement durant els últims vint anys, i constitueix una part important de l'economia. El 2007, 27 milions de persones van visitar Turquia, amb una despesa total de 18.500 milions de dòlars.^[33] Altres sectors importants són el sector bancari, la construcció, la indústria de l'automòbil, els aparells electrònics, la indústria tèxtil i la indústria petroquímica. Turquia és el sisè productor d'automòbils d'Europa.^[34]

A causa de la inflació crònica, el govern ha emès una nova moneda, la nova lira turca (YTL), que va reemplaçar a l'antiga lira turca (TL) a una raó de 1 YTL per 1.000.000 TL.^[35]

[edita] Geografia humana i societat

[edita] Demografia i dinàmica de població

El 2007, la població turca era de 70,5 milions de habitants, amb una taxa de creixement poblacional de l'1,04% anual. La densitat de població és de 92 habitants per quilòmetre quadrat, variant d'11 a 2.240 entre les províncies de Turquia. La població urbana és el 70,5 del total. La meitat de la població turca és menor dels 28 anys d'edat. Segons la piràmide de població, el 26,4% dels turcs tenien entre 0 i 14 anys el 2007, el 66,5% entre 15 i 64, i el 7,1% més de 65.^[36] Segons les estadístiques governamentals, el 2005 l'esperança de vida era de 68,9 anys per als homes i 73,8 per a les dones, amb una mitjana de 71,3.^[37] L'educació a Turquia és obligatòria i gratuïta entre els 6 i els 15 anys d'edat. La taxa d'alfabetisme és de 95,3% per als homes i 79,6% per a les dones, amb una mitjana del 87,4%.^[38] La diferència entre les taxes es deu a les actituds prefeudals en les àrees rurals del país, en especial al sud-est.^[39]

A causa de la demanda de mà d'obra a l'Europa de la postguerra, molts ciutadans turcs van emigrar a l'Europa Occidental, en especial a Alemanya Occidental. Per altra banda, la caiguda del mur de Berlín va permetre la immigració estrangera a Turquia, en especial de les antigues repúbliques soviètiques i altres estats musulmans.^[40] La taxa neta de migració, és nul·la.^[39]

[edita] Etnografia

L'article 66è de la constitució de Turquia defineix el "turc" com a qualsevol persona de l'Estat turc amb ciutadania; per tant, el terme legal de "turc" difereix de la definició ètnica. La majoria de la població turca és ètnicament turca; altres grups ètnics són els kurds, els circassians, els zaza, els gitanos, els àrabs i les tres minories reconegudes oficialment (a partir del Tractat de Lausanne): els grecs, els armenis i els jueus.^[41] Les minories, llevat de les tres oficials, no gaudeixen de cap privilegi especial com a grup; l'assimilació culturals de les minories és notable. Tot i que no hi ha dades exactes quant a la composició ètnica o racial de l'Estat—els censos oficials o n'hi inclouen cap—s'estima que a prop del 80% de la població és ètnicament turca,^[42] i que gairebé el 20% són kurds,^[43] els quals habiten a l'Anatòlia oriental i són majoria en diverses províncies, com ara Ağrı, Bitlis, Bingöl, Diyarbakır, Hakkari, Mardin, Muş, Siirt, Şanlıurfa, i Van.^[43]

[edita] Llengua

El turc és l'única llengua oficial a tot l'Estat,^[44] una de les llengües oficials de Xipre, i és reconeguda com llengua regional al districte de Prizren de Kosovo, i una de les llengües oficials a diversos municipis de la República de Macedònia, país en què els turcs són més del 20% de la població total.

El turc d'Istanbul és la llengua estàndard oficial de Turquia. Hi existeixen, tanmateix, diversos dialectes, tot i la influència de l'estàndard utilitzat en els mitjans de comunicació i en el sistema educatiu des de 1930.^[45] No hi ha cap xifra oficial quant als usos lingüístics de la població turca, ja que els censos no en recull cap informació, de llengua, ni d'etnicitat o afiliació religiosa. Tot i així la Corporació Turca de Ràdio i Televisió, empresa pública, emet programes en diverses llengües locals i dialectes de l'àrab, bosnià, circassià, kurd i zazaki.^[46]

[edita] Religió

L'islam és la religió més practicada a Turquia; nominalment el 99% dels turcs són musulmans,^[47] dels quals més del 75% pertanyen a la branca sunni de l'islam. Una minoria considerable, de més del 20% de la població musulmana, està afiliada a la secta shi'a alevi.^[48] Els bektashi pertanyen a una ordre sufi de l'islam que és originària de Turquia, que té molts seguidors a la península dels Balcans. La escola del hanefisme de l'islam sunnita és organitzada per l'Estat, per mitjà del Departament dels Afers Religiosos, que control·la les mesquites i el clergat. La resta de la població professa el cristianisme, en especial les denominacions ortodoxa grega, apostòlica armènia, catòlica, ortodoxa síria i la protestant, així com el judaisme (sefardita i asquenazita).^[49]

Turquia és un Estat secular sense cap religió oficial.^[50] Turquia té una llarga i forta tradició secular, des de les esmenes de 1928 a la constitució, seguint essencialment el model francès de laïcitat, en què l'Estat supervisa activament les pràctiques religioses. La constitució atorga la llibertat religiosa per a tots els individus; les comunitats religioses es troben sota la protecció de l'Estat i no poden involucrar-se en en el procés polític (com ara en formar un partit religiós), ni poden establir escoles religioses. La llei turca prohibeix l'ús del hijab (el vel islàmic) als edificis de govern, a les escoles i a les universitats.^[51] La llei va rebre el suport de la Gran Cambra de la Cort Europa dels Drets Humans, com a "legítima", en un cas presentat per Leyla Şahin en contra del govern, el 10 de novembre, 2005.^[52] L'exèrcit han assumit el paper de vigilants de la laïcitat de la política turca, la qual consideren un dels principis de fundació de l'Estat, i ha intervengut en nombroses ocasions en la política, per assegurar-la.^[43]

[edita] Història

[edita] Història preturca d'Anatòlia

La península d'Anatòlia, també coneguda com l'Àsia Menor, ha estat una de les regions més habitades des de l'Antiguitat, atesa la seva localització com a intersecció entre Àsia i Europa. Els assentaments neolítics de Çatalhöyük, Çayönü, Nevali Cori, Hacilar, Göbekli Tepe, i Mersin, són dels més antics del món.^[53] L'assentament de Troia començà des del Neolític i continuà fins a l'Edat de Ferro. Segons els registres històrics, els habitants de la península han parlat llengües indoeuropees, llengües semítiques i llengües caucàsiques. De fet, atesa l'antiguitat de la llengua hitita i la llengua luvita, ambdues indoeuropees, alguns catedràtics han proposat que Anatòlia podria ser el centre hipotètic del qual s'estendrien totes les llengües d'aquesta família.^[54]

El primer imperi més important de l'àrea fou el dels Hittites, del segle XVIII al segle XIII aC. Després, s'hi establí el regne de Frígia, un poble també indoeuropeu, fins que fou destruït pels cimmeris el segle VII aC.^[55] Els successors més poderosos de Frígia foren els estats de Lídia, Cària i Lícia. Els lidis i els licis parlaven llengües fonamentalment indoeuropees, tot i que ambdues adquiriren elements no indoeuropeus abans dels períodes hitita i hel·lènic.

Des del 1200 aC, la costa oriental d'Anatòlia fou habitada pels pobles grecs eolis i jònics. Tot el territori fou conquerit pel Imperi Persa durant els segles VI i V aC, i després per Alexandre Magne el 334 aC.^[56] Anatòlia fou posteriorment dividida en molts regnes hel·lènics petits, com ara Bitínia, Capadòcia, Pèrgam i Pontus, tots els quals sucumbiren a l'Imperi romà el primer segle aC.^[57] El 324 dC, l'emperador rimà Constantí I, trià Bizanci per convertir-se en la nova capital de l'Imperi Romà, reanomenant-la la Nova Roma (després Constantinoble i Istambul). Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, es convertí en la capital de l'Imperi Bizantí (l'Imperi Romà d'Orient).^[58]

[edita] Els turcs i l'Imperi Otomà

La Casa de Seljuq fou una branca dels turcs oghuz Kınık que el segle IX residien a les perifèries del món musulmà, al nord del mar Caspi i del mar d'Aral al gran khan de la confederació d'Oğuz.^[59] En el segle X, els seljúcides començaren a emigrar de les seves llars ancestrals a les regions orientals d'Anatòlia, que amb el temps, es convertí en la nova llar de les tribus turques d'Oğuz, després de la batalla de Manazkert el 1071. La victòria dels seljúcides creà el sultanat seljúcida de Rūm, que es desenvolupà com a branca separada de l'Imperi Seljúcida que abastava àmplies regions de l'Àsia Central, l'Iran, Anatòlia i l'Orient Pròxim.^[60]

El 1243, els exèrcits seljúcides foren derrotats pels mongols i el poder de l'imperi es desintegrà lentament. Un dels principats turcs governat per Osman I, es convertí en l'Imperi Otomà, ocupant així el buit que deixà el col·lapse del poder dels seljúcides i dels bizantins.^[61] L'Imperi Otomà interaccionà amb les cultures orientals i occidentals durant la seva vida, de 623 anys. En els segles XVI i XVII, fou una de les entitats més poderoses del món,^[62] confrontant-se al Sacre Imperi Romanogermànic a l'Europa Central, a les forces espanyoles i vènetes al mar Mediterrani, i fins i tot als portuguesos, en defendre el seu monopoli sobre les antigues rutes comercials marítimes entre l'Àsia Oriental i l'Europa Occidental.

Després de molts anys de decaïment, l'Imperi Otomà entrà a la Primera Guerra Mundial en l'aliança otomanogermànica, el 1914, la qual fou derrotada el 1918. Després de la guerra, els Aliats dividiren l'Imperi Otomà en el Tractat de Sèvres.^[61]

[edita] L'era republicana

L'ocupació d'Istambul i d'İzmir per les forces aliades després de la Primera Guerra Mundial provocà l'establiment del moviment nacional turc.^[62] Sota el lideratge del paixà Mustafa Kemal, prominent comandant militar durant la Batalla de Gallipoli, es lliurà la Guerra d'independència turca, amb la intenció de revocar els termes del Tractat de Sèvres.^[63] El 18 de setembre, 1922, els exèrcits ocupants foren expulsats i nasqué el nou Estat turc. L'1 de novembre, la Gran Assemblea Nacional de Turquia abolí formalment el sultanat, acabant així els 623 anys del govern otomà. El Tractat de Lausanne de 1923 reconegué internacionalment la sobirania de la nova República de Turquia com a estat successor de l'Imperi Otomà; la república fou proclamada oficialment el 29 d'octubre, 1923, i Ankara es designà com a capital.^[62] Mustafa Kemal es convertí en el primer president de Turquia, i introduí les diverses reformes radicals amb la intenció de fundar una nova república secular dels romanents del passat otomà.^[62] Segons la Llei dels Noms Familiars, el parlament turc atorgà a Mustafa Kemal el nom honorífic d'Atatürk, "Pare dels turcs", el 1934.^[63]

Turquia participà en la Segona Guerra Mundial amb els Segona Guerra Mundial el 23 de febrer, 1945, cerimonialment, i es convertí en membre fundador de les Nacions Unides el 1945.^[64] Les dificultats que es presentaren a Grècia, on se sofocà una rebel·lió comunista, i les demandes de la Unió Soviètica per instal·lar bases militars als Estrets Turcs, provocaren la declaració de la Doctrina Truman el 1947, en què els Estats Units es comprometien a garantir la seguretat de Turquia i Grècia, i els proveïren de suport militar i econòmic.^[65]

Després de participar amb les forces de les Nacions Unides en la Guerra de Corea, Turquia s'uní a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 1952, impedint l'avançament soviètic cap al mediterrani. Després d'una dècada de violència intercomunal a l'illa de Xipre, i el cop militar grec del juliol de 1974, que deposà el president Makarios, Turquia intervingué militarment a Xipre el 1974. Nou anys després, la República Turca del Nord de Xipre fou establerta, reconeguda només per Turquia.^[66]

Després de la fi del període de govern unipartidista el 1945, les tensions i la inestabilitat política caracteritzaren el període de multipartidisme fins la dècada de 1990, amb quatre cops d'Estat (1960, 1971, 1980 i 1997).^[67] La liberalització de l'economia turca ha permès un ràpid creixement econòmic.

[edita] Referències

v • d • e Referències i notes ↑ Sabancı University (2005). Geography of Turkey. Sabancı University. Data d'accés: 13 de desembre, 2006. ↑ CIA World Factbook. Appendix. Data d'accés: 15 d'agost, 2008 ↑ Stratfor: "The Geopolitics of Turkey", per George Friedman. Publicat el 31 de juliol, 2007 ↑ American Heritage Dictionary (2000). "Turk". Houghton Mifflin Company. Data d'accés: 27 de desembre, 2006. ↑ Harper, Douglas (2001). "Turk". Online Etymology Dictionary. Data d'accés: 27 de desembre, 2006. ↑ Turkish Odyssey: Turkey ↑ 7,0 7,1 US Library of Congress. Geography of Turkey. US Library of Congress. Data d'accés: 13 de desembre, 2006. ↑ NASA - Earth Observatory (2001). Mount Ararat (Ağrı Dağı), Turkey. NASA. Data d'accés: 27 de desembre, 2006. ↑ Brief Seismic History of Turkey. University of South California, Department of Civil Engineering. Data d'accés: 26 de desembre, 2006. ↑ Çarkoǧlu, Ali (2004). Religion and Politics in Turkey, Routledge, UK. ISBN 0-4153-4831-5.  ↑ 11,0 11,1 11,2 Turkish Directorate General of Press and Information (24 d'agost, 2004). Political Structure of Turkey. Turkish Prime Minister's Office. Data d'accés: 14 de desembre, 2006. ↑ Hardy, Roger. "Turkey leaps into the unknown", BBC, 4 de novembre, 2002. Revisat el 14 de desembre, 2006. ↑ Rainsford, Sarah. "Turkey awaits AKP's next step", BBC, 11 de febrer, 2007. Revisat el 23 de juliol, 2007. ↑ Turkish Directorate General of Press and Information (17 d'octubre, 2001). Turkish Constitution. Turkish Prime Minister's Office. Data d'accés: 16 de desembre, 2006. ↑ "Euro court backs Turkey Islamist ban", BBC, 31 de juliol, 2001. Revisat el 14 de desembre, 2006. ↑ "Turkey's Kurd party ban criticised", BBC, 14 de març, 2003. Revisat el 14 de desembre, 2006. ↑ Chronology of Turkey-EU relations. Turkish Secretariat of European Union Affairs. Data d'accés: 30 d'octubre, 2006. ↑ Interview with European Commission President Jose Manuel Barroso on BBC Sunday AM. (PDF) European Commission: (15 d'octubre, 2006). Data d'accés: 17 de desembre, 2006. ↑ Mardell, Mark. "Turkey's EU membership bid stalls", BBC, 11 de desembre, 2006. Revisat el 17 de desembre, 2006. ↑ Bal, Idris (2004). Turkish Foreign Policy In Post Cold War Era, Universal Publishers. ISBN 1-5811-2423-6.  ↑ U.S. Department of State: Country Report on Human Rights Practices in Armenia: Respect for Human Rights. Section 1, a. ↑ "Q&A Armenian 'genocide'", BBC, 12 d'octubre, 2006. Revisat el 29 de desembre, 2006. ↑ Turkish Statistical Institute (2008). 2007 Census, population by provinces. Turkish Statistical Institute. Data d'accés: 21 de gener, 2008. ↑ Nas, Tevfik F. (1992). Economics and Politics of Turkish Liberalization, Lehigh University Press. ISBN 0-9342-2319-X.  ↑ "Turkish quake hits shaky economy", British Broadcasting Corporation, 17 d'agost, 1999. Revisat el 12 de desembre, 2006. ↑ "'Worst over' for Turkey", British Broadcasting Corporation, 4 de febrer, 2002. Revisat el 12 de desembre, 2006. ↑ World Bank (2005).