• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir

21/3/2007  ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Soroll inútil

Ahir el nostre petit món parlava d'una impertinència d'un cap de comunicació que no sabia comunicar. A un alt càrrec pròxim a la presidència de la Generalitat se li havia escalfat la boca i havia dit una cosa contra un col.lega d'un diari d'aquesta ciutat. Bronca general contra el portaveu. La bronca va ser prèvia a l'oportunitat de poder-la desmentir. Entre un periodista d'empresa i un periodista governant ja se sap que el periodista suposadament lliure té sempre un parell de metres d'avantatge. A vegades no són metres, sinó quilòmetres, si el periodista és un especialista de fons. Però no és menys cert que de la confusió no en surt mai la llum i que hi ha un refrany que diu Ase magre, ple de mosques. En altres paraules: que amb un Govern d'aparença feble qualsevol s'hi atreveix. Fa molts anys, George Orwell, en el seu Homenatge a Catalunya, deia referint-se als Fets de Maig del 1937 que quan veia un policia i un treballador enfrontant-se no dubtava mai en quin bàndol s'havia d'allistar. Eren altres temps. Com també eren altres temps aquells en què la piràmide de Pujol i els seus alfils constrenyien la llibertat d'expressió amb més subtilesa que ara. Sé del que parlo, encara que no ho explicaré mai perquè jo ja no sóc d'aquesta guerra petita entre bocamolls i coaccionadors. Però una cosa és tenir la raó i una altra és tenir la veritat. La raó està en la llibertat de premsa. La veritat, ¿qui la sap?
Avui sembla com si els periodistes estiguéssim sempre en el mateix bàndol, cosa que no és del tot certa. Perquè entre un servidor i Jiménez Losantos, per exemple, hi ha una distància no precisament petita que m'agradaria conservar. El problema de la picabaralla amb la Generalitat ve d'un amic meu, Jordi Barbeta, i d'Antonio Bolaño, acompanyant des de fa temps del president Montilla. No interferirem entre professionals que, al cap i a la fi, estan condemnats a entendre's. Les males relacions entre el que s'explica i el que convé a qualsevol Govern que s'expliqui són tradicionals. Algun dia Bolaño i Barbeta s'asseuran a parlar de les seves coses, que són les de tots. Així ho espero, per tal que Catalunya s'allunyi del madrilenyisme informatiu. I si es tracta d'anar a prendre copes amb l'un o amb l'altre, ja ho saps, Jordi, on trobar-nos, encara que només sigui per discrepar i deixar-nos ser en la complicitat de la sincera amistat a la llarga.
Però tornem al refrany. Les mosques piquen quan el Govern és flac. I no es tracta de foragitar-les a manotades, perquè els cops acaben despertant ferides antigues. Admiro sincerament un professional de la política com Felip Puig, capaç de treure or d'oposició del plom de paraules malmeses. Però, benvolgut Felip, no ens diguis --almenys als veterans-- que l'amenaça d'aquest nouvingut de Bolaño és un fet sense precedents. Més de la meitat dels mandats de Pujol es van caracteritzar per una selecció sistemàtica dels informadors i dels mitjans que no comptaven amb la seva confiança. Així va ser, i no cal esquinçar-se les vestidures. El poder, el d'abans i el d'ara, té lloctinents que entenen la seva missió a la terra com un permanent engreix de la maquinària d'ensabonar. La premsa no sempre és infal.lible, però els governs han de ser permeables. El primer tripartit va deixar que Polònia ens ampliés les fronteres de la sàtira. Seria bo que el segon tripartit posés sordines diplomàtiques als seus portaveus i deixés que l'opinió adversa volés sense por. Que hi hagi pau. Perquè és la pau la que engendra glòria.