Els conceptes de ciutadania i nacionalitat solen ser confusos quan no hi ha un estat que pugui regular sobre els termes. Tot estat sobirà estableix una regulació a la Constitució o al cos legislatiu per delimitar qui és membre de la comunitat nacional i estableix un seguit de drets i obligacions.
Però quan parlem de membres d'una comunitat nacional que no té un estat que pugui legislar ja trobem que les pautes per definir els membres d'aquesta comunitat no tenen un caràcter universal.

Tradicionalment s'ha intentat prioritzar el dret de nacionalitat lligat a la residència, fins ara s'ha acceptat que era català qui vivia i treballava a Catalunya i es feia per no crear greuges ni discriminacions, i no per creure que aquesta definició fos realista i sincerament justa.

Una persona no pertany a una comunitat pel sol fet de viure dintre d'ella, el concepte "a" no pressuposa el concepte "en", no és el mateix viure "a" una comunitat que viure "en" una comunitat, el primer cas es dóna com a relació física de proximitat i no és fins el segon cas que la persona s'integra "en" una comunitat. I parlem d'integració, perquè el concepte nacionalitat és dinàmic i per tant permet la integració al seu interior.

Volem dir que el factor integració obre noves possibilitats al concepte nacionalitat, tot convertint la comunitat nacional en un ésser viu que creix i es desenvolupa. Fins i tots les definicions més tancades de comunitat nacional permeten casos d'integració, en alguns casos si estan relacionats amb la "sang" (nacionalisme germànic) o en altres casos en conceptes històrico-mítics (nacionalisme jueu).

En el cas dels Països atalans el concepte nació està lligat al fet cultural i lingüístic, no volem dir que siguin els únics eixos vertebradors de la nacionalitat catalana, però si són els elements característics que obren la porta a la integració dels elements nouvinguts.

Quan definim el concepte de nació com una unitat lingüística, geogràfica, cultural amb uns processos econòmics que han creat unes formes de relació social i creiem que ja està tot dit, que aquests quatre supòsits són suficients per concretar el concepte nació, no ens adonem que hi ha un altre element menys fàcil de definir, però que igualment té la seva importància per unir als elements d'una nació: i és el fet d'existir un "esperit col·lectiu", el que els romàntics alemanys anomenaven un "esperit del poble", en definitiva, el sentiment dels membres de la comunitat de sentir-se membres d'una unitat que sense "ells" (els homes i dones de la nació) no existiria, però que "ells" tampoc no existeixen sinó estiguessin inserits en una comunitat nacional.

Com diu Isaiah Berlin, l'individu necessita pertànyer a una comunitat nacional per sentir-se part d'una societat, l'individu és fort si sent que darrera seu hi ha un poble que és com ell, que es pot sentir com una cèl·lula d'un organisme viu que és la nació. La nació, doncs, no és una forma de convivència pactada sinó una unitat de convivència natural i viva com podria ser la família, el clan o la tribu. Herder parlaria d'una energia vital encarnada en les creacions del geni col·lectiu dels pobles: mites, lleis, tradicions, folklore, esglésies, danses, poesia èpica, cançons, simbologia, tot això no seria creat per individus o per grups determinats sinó per la imaginació col·lectiva, per la voluntat de tota la comunitat que actuava a un nivell conscient.

Però aquest concepte d'identificació de la persona a la seva comunitat també és una eina de doble tall, més forta és una nació quan més fort és el sentiment d'unitat nacional però per altra part per afeblir el concepte de nació, d'una nació determinada, l'estat opressor, l'invasor, pot emprar la mateixa direcció, però en sentit invers, per despersonalitzar i destruir la nació ocupada i colonitzada.

Des d'Aristòtil a Plató, passant per Polibi, Maquiavel, Vico, Herder, Saint-Simon, Hegel, Comte i Marx, s´han intentat definir les formes de relació humana, tots ells han considerat la necessitat per part del ser humà de crear i mantenir uns vincles, aquests podrien ser la família, els clans, tribus, classes socials, jerarquies religioses, partits polítics fins arribar a les nacions i els estats. Uns trets comuns com podia ser la llengua, l'ocupació continuada d'un territori, els costums, les tradicions, els avantpassats, el tronc comú, bastien el concepte d'estat nacional. Al segle XIX alguns països havien assolit el seu estat "nacional" com era el cas francès, castellà, portuguès o anglès, però altres, com els alemanys, italians, bàltics, polonesos o catalans no havien pogut desenvolupar el seu projecte nacional.
Però no és fins el segle XIX quan els teòrics del Romanticisme comencen a bastir un cos doctrinari per crear els conceptes nació-nacionalitat, fins aleshores la persona s'integrava a una comunitat físicament reduïda, el poble, la ciutat, la comarca com a molt, eren les unitats de convivència acceptades per tothom, la "nació" molts cops es considerava el conjunt de territori que estava sotmès a la mateixa corona però no tenia un element de "sentiment" sinó era a com a revulsiu enfront agressions externes, un català es podia sentir "espanyol" quan existia un perill per part de França o Anglaterra però quan aquest fina el seu "sentiment nacional" desapareixia, i això en el millors dels caos, doncs molts cops la soldadesca que havia de protegir-los enfront els invasors era pitjor que l'enemic oficial, tal com va passar durant la Guerra dels Segadors al 1640.

També veiem a la Guerra de Successió com el rebuig a l'unitarisme borbònic sembla més bé un plet dinàstic més que no pas una afirmació nacionalista, externament es veu sols com una lluita "contra" una dinastia i "per" uns drets col·lectius més que no pas una lluita d'alliberament nacional, i això succeí per que el concepte "nació" encara no existia. Els catalans sabien "contra" qui lluitaven, però no es definien "pel" que lluitaven, va ser necessària l'arribada del Romanticisme per que el nacionalisme pogués crear un discurs polític i comencés a crear un mite sobre el que s'edificaria el concepte nació.

Com ja hem dit no fou fins el període Romàntic que amb el gran impuls que es donaren a les ciències humanístiques com foren l'arqueologia, l'antropologia, l'etnologia, l'etimologia i la història que els europeus varen anar bastint les estructures mentals pròpies del món modern. La nació esdevenia el centre del desenvolupament humà, no es podia comprendre un poble sense haver estudiat els seus orígens, fins la lingüística era emprada per definir el caràcter d'un poble tot creant unes formes d'expressió particular.

Aleshores cada forma de nacionalisme pren un rumb determinat, el concepte nació no sols és dinàmic, fins i tot en alguns casos és contradictori, en alguns casos el nacionalisme està lligat a expressions culturals amb un substrat ètnic com és el cas del sionisme, forma d'expressió del nacionalisme jueu al segle XIX, en altres casos el nacionalisme té un substrat racial amb unes aportacions culturals com és el nacionalisme germànic, el concepte Terra (Boden) és sobreposat pel concepte Sang (Blut), per això el nacionalisme alemany dóna més importància al factor humà més que no pas al concepte territori, és "Alemanya allà on hi ha alemanys" segons el pangermanisme, i des d'aquest punt de vista no és d'estranyar una reivindicació imperialista i fins i tot justifica l'annexió de territoris per la necessitat física d'espai vital. Aquesta visió del nacionalisme lligat a conceptes de Terra i Sang també la trobem al nacionalisme basc, el moviment polític basc nascut del sabinoaranisme té uns trets etnicistes molt forts, es reivindica no sols els conceptes de territori, cultura i tradicions, el concepte de "comunitat existencial" està format per tot això però també pels mites més arrelats en el concepte "Sang", sang no com a raça, malgrat que aquest concepte es pugui integrar, sinó com expressió d'un esperit col·lectiu que va més enllà dels conceptes culturals tot absorbint elements com la defensa dels "deus familiars" i les caracteritzacions més mítiques de la nació basca.

Alguns nacionalismes que també es basen en la sang i en el territori han emprat les seves argumentacions per crear imperis, efímers en molts casos, però sagnants i anihiladors, el nacionalisme espanyol s'ha recreat en un passat suposadament gloriós on la "sang" castellana no maculada, la del "castellano viejo", s'ha regenerat tot conquerint i colonitzant, els adversaris són només salvatges i la "missió" sagrada del colonialisme espanyol té la religió com suport ideològic al seu afany expansionista. Per altra part el nacionalisme serbi s'apropa tant al nacionalisme castellà com a l'alemany, és un nacionalisme imperialista, però té un tret característic, la seva necrofília, ja no és sols un nacionalisme de Sang i Terra sinó que va més enllà, la mateixa definició de pàtria sèrbia defineix que Sèrbia no és només allà on viuen serbis sinó allà on descansen els seus morts, però no són els morts dels seus avantpassats que havien viscut de treballar la terra, sinó la mort dels seus camperols-soldats que havien envaït els pobles veïns i havien fet créixer la Pàtria-Imperi de la Gran Sèrbia, amb aquesta argumentació no és d'estranyar la seva reivindicació de territoris on ja no hi viuen serbis i on sols hi havia estat com ocupants i invasors. Però al costat dels nacionalismes basats en conceptes mítics i/o racials trobem nacionalismes d'alliberament, nacionalismes que basen la seva existència en trets culturals i lingüístics prioritàriament sense defugir la mística però. En aquest cas trobem el nacionalisme català.

El nacionalisme català té com a trets característics la llengua i la cultura, aquest per sí sol no constitueixen una nació, però sí, quan serveixen de base per crear un "esperit col·lectiu", no és pot negar que el catalanisme polític ha begut del Romanticisme, el qual tot emprant uns elements mítics ha sabut crear un nacionalisme viu i integrador, un nacionalisme que es mou més pel sentiment més que no pas pels interessos, malauradament, un nacionalisme que no es fonamenta en el concepte "Sang" per la impossibilitat material de concretar una unitat "racial" catalana i que s'obre als nou-vinguts per acollir-los al seu projecte nacional.
I aquest mateix caràcter català tant pragmàtic, definit com el jonc que es vincla i per tant el vent no pot desarrelar, ha estat emprat pels invasors per desnacionalitzar el nostre país. La manca d'un poder polític que hagi pogut construir un projecte polític ha provocat que la nostra supervivència nacional hagi estat més d'un cop en perill d'extinció, però el jonc es vincla i per tant no es trenca....

Quan la situació política ho ha permès els ocupants espanyols han emprat les armes com principal eina de convicció, quan no havia prou amb les armes o quan aquestes no eren suficients han portat a terme una política d'ocupació demogràfica del territori català, els nous vinguts no eren militars o policies sinó treballadors d'altres contrades de l'estat espanyol. Les onades immigratòries han estat absorbides durant generacions pel poble català, durant segles el nostre país ha estat terra de refugi de càtars occitans, de refugiats de la Revolució francesa, i més antigament de pobles de procedència celta o basca, en tots els casos les aportacions d'altres pobles es varen integrar sense més problemes, senzillament per que la integració es donava en nuclis dispersos i el mateix substrat originari català va permetre l'absorció dels exiliats i emigrants.

Però quan els moviments de població han estat massius, s'han concentrat en unes zones molt determinades i a més ha estat eliminada qualsevol forma de poder polític autòcton, aleshores no ha existit una possibilitat real d'integració, la mateixa política que va fer servir Stalin va ser copiada per Franco, amb Stalin les deportacions massives de letons i estons fora de les seves fronteres i el traspàs d'innombrablers obrers russos, bielorussos i ucranians a aquestes repúbliques bàltiques va provocar una despersonalització de les nacions bàltiques i quan aquestes varen assolir la independència el primer problema que varen tenir va ser la gran quantitat de pobladors no bàltics inserits al seu teixit social però no integrats a la comunitat nacional.
En el cas de Catalunya no podem parlar d'un sol allau immigratòria, durant la nostra història el nostre país ha estat terra de pas i els diferents pobles que han vingut s'han integrat i han donat forma a la cultura catalana. Però quan les immigracions han estat més fortes, el teixit social, educatiu i cultural català no ha tingut al seu abast les eines ni el poder per integrar-lo al projecte nacional. Amb les aportacions humanes dels anys 20 provinents majoritàriament de Múrcia i Almeria la integració va ser possible parcialment, la política de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana varen poder integrar nacionalment una gran part d'aquests immigrants malgrat l'oposició dels sectors revolucionaris de la CNT-FAI, que volien mantenir les masses immigrades en un "ghetto" per poder-les fer servir com base social pel seu moviment, tot impedint la integració en una societat que consideraven "burgesa".

Però va ser durant la dictadura de Franco que la immigració va ser emprada com força de xoc tant per diluir la consciència nacional i cultural catalana com per fer afluixar la tensió social a les regions més pobres de l'estat espanyol, Andalusia i Extremadura.

La manca d'un context cultural normalitzat va impedir que els nou-vinguts arrelessin en el món cultural català, tot propiciant una segregació que ens ha arribat fins el dia d'avui.

Quan parlem de cultura catalana no ho entenem com un element monolític, tota cultura es fa per aportacions que s'insereixen en un tronc unificador, però quan aquestes aportacions esdevenen allaus i no es poden inserir en la cultura originària de la nació es produeix un procés de substitució, el nou producte "cultural" ja no és part de la cultura originària sinó un conglomerat de "tradicions, folklore i costums" sense un fonament arrelat en la realitat del país, és només una juxtaposició d'elements totalment aliens tant al poble receptor com als pobles d'on provenen els nou-vinguts.

Com hem dit els orígens culturals d'una nació solen ser aportacions de diferents substrats culturals, parlar d'aportacions humanes i culturals basques, celtes, germàniques, jueves, islàmiques o occitanes a la cultura catalana, és constatar una realitat. El cas jueu és molt significatiu, no podem parlar d'una aportació "externa" jueva a la cultura catalana, la cultura medieval jueva als Països Catalans no era un fenomen cultural d'"aportació", res més lluny de la realitat, la cultura jueva era part de la cultura catalana no només per que estava inserida dintre del nostre món cultural sinó, i sobre tot, perquè era un element més de la nostra cultura, malgrat es pugui parlar del cristianisme com base de la cultura catalana.

Però parlem d'aportacions culturals quan aquestes s'integren i en cap cas quan intenten suplantar o substituir la cultura originària d'un país, en aquest cas ja parlaríem d'imperialisme cultural o de dominació cultural.

Als Països Catalans trobem com els moviments humans que s'han produït els darrers 40 anys no han pogut ser assimilats pel nostre poble i la nostra cultura, durant l'època franquista no havia les eines necessàries ni un poder polític que les creés, no hi havia institucions que permetessin la integració dels immigrants al nostre teixit social i cultural, però amb l'arribada de la democràcia parlamentària la situació no ha canviat gaire. La situació real del català no ha millorat, malgrat que sigui assignatura i eina d'estudi, el català no ha avançat en l'ús social, els successius governs de la Generalitat han volgut crear un país ideal on la llengua i la cultura catalana serveixen de façana, però no han sabut fer que esdevinguin la llengua i cultura pròpia del conjunt de la nació, tot creant una societat dividida i amb una gran part de la població amb un substrat cultural forà que no té cap al·licient ni possibilitats d'integrar-se al projecte cultural, polític i nacional català.
La integració dels immigrants o fills d'immigrants ha de ser una tasca prioritària tant pel moviment nacionalista com pels estaments públics; hem de defugir les generalitzacions sobre el concepte de ciutadania, no volem definir ara qui ha de ser considerat ciutadà o estranger en un futur estat català, en tot cas sí que volem definir-nos pel concepte de catalanitat.

Com hem dit en un principi és una fal·làcia definir com a català tot aquell qui viu o treballa a Catalunya, segons aquesta definició els elements de les forces d'ocupació, siguin militars, policies, jutges o ensenyants són o s'han de considerar automàticament com a catalans i això és absurd, cap nació ocupada pot considerar com a connacional a un ocupant.

Per altra part, i com ja ho hem definit, el concepte de nació als Països Catalans està lligat principalment i com a element distintiu als termes Llengua i Cultura, sense menysprear els altres elements definidors de la nació. La gran part de la immigració que actualment tenim als Països Catalans pot assimilar-se i integrar-se al nostre projecte nacional però és necessària la seva voluntat d'integració, cal fornir les eines, però esperar de part seva un posicionament positiu.
Quan parlem del concepte de nació com un organisme viu i dinàmic que es va forjant amb els diferents segles de vida considerem que les aportacions que es facin han de necessitar un temps per ser assimilades, la mateixa cultura catalana ha estat forjada amb aportacions diverses i a la llengua l'etimologia ens parla dels diferents substrats culturals que han creat i construït la nostra parla. Però també considerem que si les aportacions esdevenen massives i en un període de temps molt curt ja no es pot parlar d'aportacions sinó senzillament d'invasió i més quan no tenim un poder polític real.

Les vies d'integració no són fàcils quan manca un poder polític real, però en el cas català la llengua és l'element primordial, podem dir, respecte als immigrants, que NO és català qui "viu i treballa a Catalunya" sinó qui té voluntat d'integració, com diu en Fuster "és català el qui parla català, o a tot estirar, el qui, sense parlar-lo, creu que ha canviat de "nacionalitat", de "societat", de "món" .

Però no sols la definició de qui és català és el problema a debatre, també hem de considerar quins Països Catalans volem, uns Països Catalans catalans o multiculturals?. La multiculturalitat és un parany, primer per irreal i segon perquè és una eina emprada per "l'economia de mercat" també anomenada capitalisme per desvirtuar el concepte nació i les cultures nacionals. La cultura dels Països Catalans és la cultura catalana i, malgrat que respectem les cultures dels nou-vinguts, no podem acceptar un colonialisme cultural com tampoc acceptem el colonialisme occidental envers les cultures indígenes d'altres llocs del planeta.
Qui defensa la multiculturalitat realment defensa la segregació, la creació de "ghettos" on els immigrants no tinguin cap possibilitat real d'integració. I tot ghetto crea conflictes i odis, els aldarulls racials que han succeït a França, Regne Unit i Alemània es deuen al despreci dels autòctons pels immigrats per una part, i per altra, per l'interès que certs sectors suposadament progressistes tenen en "clientalitzar" políticament els immigrants tot evitant la seva integració, tot això fa que es fomenti un bonic món "multicultural" on es parcela la població pel seu lloc d'origen. La multicuturalitat és una forma de racisme progressista per crear divisions dintre la societat tot impedint la integració dels immigrants dintre la comunitat nacional catalana.

Pel sistema econòmic actualment imperant, en la seva imatge més lliberal, tota manifestació cultural o nacional que s'allunyi d'un sol projecte global per tot el planeta ha de ser destruït i condemnat com anacrònic i desfasat. Els grans moviments migratoris estan provocats per l'empobriment sistemàtic del Tercer Món, per la baixada dels preus de les matèries primeres, per la manca de possibilitat de desenvolupament. Al sistema li interessa el traspàs de mà d'obra barata als països occidentals i que aquesta mateixa massa estigui somorta en l'aïllament sense possibilitats d'integració, per això promou un sistema de vida que en tots els seus aspectes, tant en el vestir, com en el menjar o el lleure tingui uns trets universalistes allunyats de les realitats nacionals.

Un immigrant desplaçat de la seva terra i que sols conservi uns referents folklòrics del seu poble i que no tingui cap possibilitat d'integració al país on ha anat a treballar és una eina de treball perfecte, una mà d'obra poc qualificada, però dòcil. Per tot això s'explota la diferència, però en un procés aïllacionista; si nosaltres defensem que els catalans que viuen a la diàspora segueixin mantenint la seva cultura i llengua, també encoratgem que s'integrin a la seva comunitat d'adopció. I això mateix ho volem pels immigrants a casa nostra, no demanem que abandonin la seva cultura, però sí exigim que si volen ser considerats catalans que s'integrin a la nostra comunitat, sinó no deixaran de ser uns marginats que sols serviran com a carn d'explotació per part dels qui sempre s'han aprofitat d'ells.
Hem de denunciar, però, la manipulació que es fa del tema immigratori, acceptem que puguin existir catalans amb un substrat cultural no català però per poder ser considerats com a catalans cal que s'integrin al "món" català i això pressuposa la integració en el món cultural i lingüístic propi del nostre país, sense necessitat de perdre les seves arrels. Com diu Joan Fuster hi ha casos que una persona que no parli català es pot considerar un connacional nostre, i sobretot en el cas de gent gran que no ha tingut possibilitats d'integració, en aquest cas cal, però, que s'adonin que han canviat de "nacionalitat" de "món". Els intents lerrouxistes per crear una societat no-catalana o fins i tor anti-catalana per part dels sectors nacionalistes espanyols, tant de dreta com d'esquerra ha de ser denunciada com una maniobra anti-nacional. Certament que als Països Catalans pot existir un reducte de gent que no es vulgui considerar catalana, ho hem d'acceptar, però que tinguin ben present que no podran participar de la nostra comunitat nacional. Volem uns Països Catalans "catalans" sense marginar a ningú, tot respectant les cultures d'origen dels nous catalans però exigint a tothom que vulgui pertànyer a la nostra comunitat que s'integri al nostre projecte nacional, tot respectant així mateix les nostres lleis, costums, cultura i llengua.

CA N'ANGLADA: IMMIGRACIÓ VERSUS IMMIGRACIÓ

Els aldarulls que s'han succeït al barri de Ca N'Anglada de Terrassa no ha estat cap sorpresa. La convivència entre diferents societats en nuclis degradats és molt més difícil que no pas en zones o barris de classe mitjana. L'augment de la delinqüència i el proteccionisme envers la comunitat musulmana per part de les autoritats municipals i policials han estat els arguments emprats pels veïns de Ca N'Anglada per descarregar la seva fúria contra els immigrants magrebins.
No podem fer unes anàlisis simplistes de qui té raó o qui és el responsable, en tot conflicte les raons són subjectives i les veritats no solen ser molts cops ni tant sols mitges veritats.

Entre els arguments emprats pels veïns del barri contra la comunitat musulmana està el fet que els seus membres no s'han integrat a la societat en la que viuen. Però qui és l'immigrant? Els magrebins o els andalusos i extremenys que vingueren als anys 60 al barri de Ca N'Anglada? Qui no s'ha integrat? En realitat veiem que és un conflicte entre dos comunitats, cap d'elles realment integrades al país. L'home o dona que viu des de fa 20 o 30 anys al barri de Ca N'Anglada i que no s'ha molestat a aprendre català i ha viscut a un gueto espanyol dintre de Catalunya, té autoritat moral per demanar la integració dels nou-vinguts a la seva comunitat?

Un altre element que interactua en el conflicte és el fals progressisme que patim els catalans, preferim defensar a qui consideren més dèbil més que no pas intentar esbrinar qui té raó. Els immigrants són considerats com a pobres criatures que han vinguts a casa nostra i estem per tant obligats a dota'ls-hi d'allotjament, seguretat social, educació, treball i defensa jurídica, tot això perfectament raonable, però no ens veiem capacitats per demanar res a canvi, no ens sentim prou segurs com per exigir un respecte i comprensió envers els trets característics de la nostra nació: la llengua i la cultura.

Quan els primers immigrants d'Andalusia i Extremadura varen anar a viure a Terrassa, al barri de Ca N'Anglada, ningú els hi va recordar que estaven a un altre país que calia respectar, la part de responsabilitat que correspon a les autoritats l'hem de passar per alt car el franquisme no estava interessat en potenciar la cultura catalana i la divisió de comunitats ja li anava bé, però en referència al paper jugat per la societat catalana hem de criticar el poc treball que es va fer per permetre la integració dels immigrants, per un costat la indiferència d'unes classes socials com l'alta burgesia catalana que ha nodrit els llocs de direcció de TOTS els partits catalans, tot començant pel president Pujol fins arribar a Maragall o Ribó, clars exponents de l'alta burgesia il·lustrada i progressista, i per altra part els sectors culturals i dels medis de comunicació que no han sapigut engrescar als nou-vinguts a la tasca d'integració al món cultural i lingüístic català.

Ara la situació no és tant diferent, amb l'agreujant que els nous immigrants s'assenten a barris on els seus habitants tampoc s'han integrat al país, els nou-vinguts poden optar a integrar-se a la comunitat estatal, entenent com a tal a la cultura i llengua dominant a l'estat, a la comunitat nacional, o sigui la catalana, o el que és més fàcil, no integrar-se, que és que en definitiva han fet.

En casos com el de Ca N'Anglada el pitjor que es pot fer és el que s'ha fet, les autoritats tant municipals com policials, i els medis de comunicació han intoxicat a l'opinió pública tot fent creure que els aldarulls no eren d'arrel popular sinó producte d'una manipulació per part de grups nazis o cap-rapats. Per altra part un fort dispositiu policial ha impedit qualsevol manifestació anti-musulmana, i a l'hora la policia ha actuat amb una gran celeritat tot detenint els sospitosos de cometre algunes agressions contra els magrebins del barri, fet que contrasta amb la immunitat en què corre la droga pel barri.

També les manifestacions celebrades a Terrassa i Barcelona en solidaritat amb la comunitat musulmana han estat un fracàs de participació, no perquè els catalans defensem postures racistes sinó perquè l'intent de manipular la realitat per part dels medis de comunicació ha estat tant descarat que la gent ha preferit no participar.

Amb aquesta actuació, intentant fer veure que els veïns de Ca N'Anglada són uns ximples manipulats per nazis, només es retarda el problema, tot mantenint intacta la situació que pot esclatar amb més virulència si cal.

No és fàcil parlar de solucions, però hi ha uns punts que poden ajudar-hi:
Seguretat. Cal impedir que es pugui identificar immigració amb delinqüència, el suposat anti-racisme i fals progressisme de la nostra societat tendeix a considerar els immigrants que han delinquit com els bons salvatges de Rousseau, que són lliures de pecat i sols la societat els ha induït al delicte, segons aquest raonament sols s'ha de condemnar a la societat, però no a l'individu. Això provoca un ressentiment enfront els immigrants quan arriba la notícia a l'opinió pública que individus amb més de 60 sumaris oberts romanen en llibertat. Caldria l'aplicació de la llei tot expulsant els immigrants condemnats per delictes menors, en el cas de ser condemnats a penes de privació de llibertat l'expulsió es produiria després de complerta la condemna.

Treball. Permetre l'arribada de nous contingents migratoris a les poblacions on hi ha llocs de treball. L'arribada massiva i incontrolable als nuclis de població amb índex elevat d'atur pot comportar racisme i afrontament, a més de distorsionar el mercat laboral car els empresaris preferiran contractar a treballadors immigrats, perquè aquests treballaran per un sou menor i seran més mesells ja que penjarà del seu cap l'espasa de Damocles de l'expulsió.

Cultura i Integració. Per col·laborar amb els programes d'integració cal contactar amb els líders naturals de la comunitat tot establint acords de formació i d'aprenentatge de la llengua i cultura catalana com eines per una plena integració social i laboral. També s'haurien de fomentar els trets característics dels diversos nuclis immigratoris, tot evitant les generalitzacions i permetre la possibilitat de recuperar les seves cultures originàries (com les llengües tamazight i tachelhit minoritàries al Magreb però que parlen nombrosos immigrants provinents del mig-Atlas i del Sudoest del Marroc).

Habitatge i Radicació. La distribució de l'emigració s'ha d'efectuar tot evitant la concentració en guetos, una política immigratòria hauria de permetre que la integració fos possible i per això els treballadors immigrants haurien de ser una petita part dintre de tot nucli poblacional, intentant que el percentatge no fos superior al 5%, d'aquesta manera la integració pot ser factible.

Respecte. Hem de ser conscients de la diversitat i respectar-la, però els immigrants també han de ser conscients que viuen a un altre país i per tant han de tenir molt clar les seves obligacions a més dels seus drets. Per fomentar aquest respecte i de pas incidir en el paper de la dona a la societat s'ha d'actuar amb contundència en els casos d'ablació del clítoris i la poligàmia, hàbits permesos dintre de la cultura islàmica però que són una mostra despectiva envers la dona i que la nostra societat, la societat que els acull, rebutja i condemna. La permissivitat policial i judicial en aquest camp han fet més mal que les pràctiques per elles soles.

LA GRAN MESQUITA DE BARCELONA

Com una serp d'estiu la proposta de construcció de la Gran Mesquita de Barcelona ha omplert de tinta els periòdics del país. El progressisme característic de la nostra classe política i periodística ha unificat el seu clam tot recolzant la iniciativa (excepte alguns franctiradors com el conseller Comas), fins i tot els sectors més laicistes de la societat han vist amb bons ulls el projecte sense fer un estudi de les conseqüències que a mitjà termini poden produir-se. El conseller de Benestar Social, Antoni Comas va fer unes declaracions que varen aixecar ampolles, en elles apuntava el perill que facilités la penetració de l'integrisme a casa nostra, "no el podem deixar introduir passivament ni l'hem de facilitar d'una forma papanates" va declarar, i encara va remarcar "tenen dret a tenir una mesquita, perquè tenen el dret de poder practicar d'una forma lliure i correcta la seva religió, però en els seus països no es permeten les esglésies catòliques", aquesta darrera frase semblava copiada de les declaracions fetes l'any 1998 pel cardenal i bisbe de Barcelona Ricard Maria Carles.

Com nacionalistes no hem de caure en el parany de defensar o no la creació de la Gran Mesquita sota un punt de vista cristià, hem de defensar la llibertat de creences de la gent que visqui a Catalunya però hi ha altres elements que fan sospitar que aquesta mesquita seria un factor negatiu per la mateixa comunitat de religió islàmica de Catalunya.

La visita de l'imam de La Meca, Abderraman Al Sudes, a Barcelona ha fet precipitar la iniciativa, ha vingut com representant del món islàmic com si aquest fos una entitat monolítica, però la realitat és que pateix les mateixes escissions que el món cristià. Al Sudes representa la facció majoritària dintre del món islàmic, la sunnita que està enfrontada amb les tendències o fraccions xiites i kharigites, aquestes dues prou conegudes per les seves crides a la Jihad Islàmica (Guerra Santa), també els sunnites pateixen moltes tendències interiors com els wahabbites. Però els sunnites no creiem que són un exemple d'obertura i tolerància, als països on està vigent la Llei Islàmica com la mateixa Aràbia Saudí, d'on prové Al Sudes, encara s'aplica la mutilació i la pena de mort per robatoris i el paper de la dona és pitjor que en qualsevol societat occidental, no té dret de vot, pot ser rebutjada pel seu marit sense cap raó, pot ser executada en cas d'adulteri, etc.

Amb la creació de la Gran Mesquita de Barcelona sota finançament d'Aràbia Saudí (el fill del rei d'Aràbia Saudí, Abdelaziz Ibn Fahd ja ha anunciat que participaria fins i tot majoritàriament a la financiació), es crearia a casa nostra un gran focus espiritual i cultural totalment allunyat dels interessos dels mateixos creients islàmics residents a Catalunya. Recordem que l'Islam no té ni una jerarquia religiosa ni una litúrgia, sols té uns predicadors, els Imams, que donen les orientacions necessàries per comprendre el Corà. Però també és una font de cultura, i és de suposar que un Centre Islàmic subvencionat i creat des d'Aràbia Saudí seria un propagador de la cultura àrab que va ser imposada als habitants del Magrib i especialment als habitants de l'Atlas que són d'origen bereber i per tant de cultura no-àrab. Una bona part dels treballadors magrebins que viuen a Catalunya són de llengua i cultura tamazight, especialment els que provenen del Mig Atlas i una altra part són de cultura tachelhit, provinent del Sud-oest del Marroc, ambdues cultures estan englobades dintre del món bereber i des de la fundació de l'estat marroquí han sofert un procés d'arabització constant, tot prohibint les seves llengües i costums per intentar crear un estat unificat culturalment.

La creació d'aquesta Gran Mesquita incidiria negativament en el procés de recuperació cultural dels immigrants d'origen bereber, car l'imperialisme cultural àrab no té cap respecte per les minories culturals.

No neguem la necessitat que s'estableixin mesquites als Països Catalans, però aquestes iniciatives han d'anar de baix a dalt, les mesquites s'han de construir als barris on viuen els creients, sense causar problemes de convivència, i amb els líders naturals de la comunitat, sense necessitat d'importar líders religiosos que deformin l'orientació religiosa i cultural dels creients, tot fomentant l'arabització artificial.

Com apuntava el conseller Comas, un altre perill és el integrisme islàmic, l'Aràbia Saudí, d'on provindria la financiació del projecte té un règim dictatorial basat en la Llei Islàmica, com ja hem comentat, i no seria d'estranyar que intentés exportar el model de societat. Sobre aquest tema Mustafa Mrabet, portaveu de la ONG Treballadors Immigrants Marroquins a Espanya (ATIME), ha denunciat que "el risc d'integrisme està vigent", també ha denunciat que a Madrid els integristes estan realitzant una tasca de proselitisme entre els sectors més pobres i marginats de la immigració i "en alguns casos imposen a les nenes posar-se el vel al cap quan van a l'escola". També insisteix que cal estar vigilants "que el discurs de l'imam respongui a la realitat i no introdueixi missatges que sostenen que Occident és l'únic culpable de la misèria del món musulmà".

Si Aràbia Saudí vol expandir-se culturalment tot esdevenint un referent pels ciutadans de religió islàmica no hem de ser nosaltres qui els hi facilitem la tasca, no podem acceptar que aquest projecte que sols servirà per fomentar l'odi, odi contra els jueus i odi contra els no-creients, sigui defensat i a sobre rebi el recolzament de les nostres institucions, si a les mesquites creades segons les necessitats dels creients de religió islàmica però no a la Gran Mesquita de Barcelona com intent de penetració de l'imperialisme cultural i religiós d'Aràbia Saudí.